Mons segregats

Dels 13 als 18 anys no van al metge. Tret que els n’hagi passat una cosa grossa. O, a tot estirar, per una infecció d’orina. És que no es veuen anant al pediatre, que parla amb la mare, no amb ells. Ni amb el metge de família, que demana proves i pregunta què els passa, com si fos fàcil descriure i, encara pitjor, resumir el que passa.

A més a més, per què? Què els pot passar! Els adolescents, ja se sap, estan tots sans i alegres. Ho pot comprovar qualsevol a les xarxes de torn que corresponguin a la seva franja d’edat. Sempre alegres o tràgics, però res que tingui a veure amb el món en què es mouen els altres, els adults o els nens.

La vulnerabilitat dels adolescents, en canvi, és molt real. Sobretot pel que fa a les emocions, el sexe, els tòxics o les infeccions de tot tipus. Per exemple, la gran majoria dels problemes de salut mental es desenvolupen precisament en aquestes franges d’edat, entre els 15 i els 24 anys. Però el sistema talla per la meitat: els uns són nens; els altres, adults.

Això explica algunes experiències que es porten a terme a Austràlia, el Regne Unit, Holanda i humilment a Barcelona. Proven de crear un espai propi i diferenciat per a les persones que no acaben de veure el seu lloc en el sistema sanitari. Intenten que siguin locals oberts, on es pot anar pel que es vulgui, sense demanar hora, sense classificar-se gaire, però on es pot trobar atenció per als temes que preocupen. Aquest terreny menys ordenat i menys rígid els inspira més confiança. Però, en tot cas, els professionals se l’han de guanyar.

La vida s’ha allargat una barbaritat, però l’organització per edats en la sanitat pública segueix un model d’abans, de quan l’adolescència durava molt menys, quan era tot just uns quants anys de fer el badoc abans de començar a treballar.

L’escenari actual és un altre de ben diferent. L’adolescència s’ha engrandit, com s’ha allargat l’edat sense fills, com s’ha multiplicat i diversificat l’etapa postlaboral. I els nostres serveis sanitaris continuen compartimentant els usuaris com si una jove de 25 anys tingués alguna cosa a veure amb una dona de 95.

De cap manera. Ens costa estar junts amb naturalitat. Perquè vivim en espais separats. Els grans, els molt grans, els mitjans, els joves, els mitjans amb nens... Mons segregats.

I els adolescents, que viuen en dos: el real i el d’internet.