L’adolescència reclama el seu lloc als hospitals

El projecte Anjana impulsa xarxes entre comunitats sanitàries i educatives per acompanyar aquests pacients

Ni nens ni adults. Persones en construcció. Però, així com se’ls acompanya en altres àrees, com l’educativa, en el camp de la salut “els adolescents un dia passen de ser dependents a ser autònoms”, indica l’oncòleg pediatre Andrés Morales de l’hospital Sant Joan de Déu (HSJD), una institució que avui posa la primera pedra del Pediatric Cancer Center de Barcelona. Passen d’espais hospitalaris amb joguines, atesos per pediatres somrients que són el seu metge referent, a doctors desconeguts i sales amb gent gran.

En una jornada celebrada fa unes quantes setmanes sobre aquest tema, els ponents van posar sobre la taula les necessitats específiques d’aquest grup d’edat. “Necessiten que els mirem als ulls i els diguem què els passa”, diu el neuropediatre Andrés Nascimiento. Volen saber com és el tractament, com es desenvoluparà la malaltia i, sobretot, què li passarà al seu cos. “Pregunten si els cauran els cabells o si perdran una cama”, especifica Deborah Moreno, hematòloga de l’ICO. I busquen informació a YouTube de nanos com ells.

Necessiten poder rebotar-se. A la ràbia pròpia de l’edat se suma la que provoca l’amenaça a la salut. Pel psicòleg Jaume Funes, “no hi ha més remei que ajudar-los a gestionar aquesta ràbia perquè és immoral dir-los ‘Accepta-ho: la vida és així’”. Necessiten espais propis dins de l’hospital per “no haver-se de reunir al lavabo”. Necessiten relacionar-se amb els seus amics i amb d’altres que han patit el mateix. Necessiten reprogramar la seva vida davant diagnòstics durs. “Potser deixen de caminar –apunta Nascimiento–, i això canvia moltes coses, però no invalida la majoria de les seves aspiracions”. Funes pensa que cal dir-los que no estan sols per organitzar-se en aquesta vida que s’ha tornat tan complexa. Hi ha el metge, el mestre i els pares. El projecte Anjana, impulsat per l’HSJD, l’ICO i docents, es basa precisament a teixir xarxes entre sanitaris, educadors i familiars. Amb això s’evitaria, per exemple, el que va passar en aquesta jornada: una docent va reconèixer en un vídeo un dels seus alumnes, que sabia que estava malalt però no que havia patit

bullying. Els companys es burlaven de la debilitat muscular que li havia deixat el tractament.

“No poden passar de la minoria a la majoria d’edat en només un dia”

INSTAGRAM