La Vanguardia (Català-1ª edició)
Viure més anys ha de servir per planificar com volem envellir
El repte és garantir l’autonomia de la gent gran i la seva inclusió
Quan els arriba l’edat de jubilació, les persones sovint tenen la sensació de sentir-se expulsades; no només del món laboral, sinó de la societat en general. Més enllà que hi pugui haver gent que estigui desitjant la jubilació per gaudir de tot el temps lliure de què no ha disposat durant l’etapa laboral activa, en la majoria d’ocasions la jubilació significa un punt d’inflexió complicat en la vida de les persones. Ens fa sentir vulnerables, i el fet de viure en una societat que nega la vellesa i premia l’autosuficiència i l’autonomia fa difícil gestionar una etapa de la vida que, en el millor dels casos, pot significar de vint a trenta anys més al davant abans no arribi una situació de dependència. L’augment de l’esperança de vida, unit a la baixa natalitat, ha provocat un increment notable del col·lectiu de persones grans i, com a societat longeva que som, és fa imprescindible preveure el fenomen de l’envelliment, amb o sense salut, i tot el que comporta. El problema és que planificar sobre una cosa –en aquest cas envellir– que ni ens agrada ni pensem que arribarà mai és poc habitual. Ara bé, molesti més o menys, tots hem d’envellir, i, per tant, és bàsic que siguem nosaltres els qui decidim de quina manera volem fer-ho i que els governs garanteixin els nostres drets a mesura que ens anem fent grans. A Catalunya només un 2% de la població disposa del document de voluntats anticipades. Això demostra que som una societat que no vol sentir a parlar de morir i que, per tant, es nega l’opció de planificar amb temps un projecte vital de vellesa.
Sobre envelliment saludable i promoció de l’autonomia de les persones grans va tractar el debat celebrat aquesta setmana a l’hotel Alma de Barcelona, dins del marc d’“Els Miradors de Catalunya”, organitzats per La Vanguardia en col·laboració amb la Generalitat. Entre els ponents, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat; Roser Galí, directora general de Famílies de la Generalitat; el doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona; Cinta Pascual, directora general de les residències de la tercera edat L’Onada, presidenta de l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials) i presidenta del CEAPs (Cercle Empresarial d’Atenció a les Persones); Mariona Rustullet, directora tècnica de Sumar (serveis públics d’Acció Social de Catalunya), i Begoña Román, doctora en Filosofia, professora titular d’Ètica de la Universitat de Barcelona, membre del Comitè de Biotètica de Catalunya i presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya.
En aquests moments a Catalunya tots els hospitals fan formació en l’especialitat de geriatria, però en canvi els MIR que hi accedeixen no són els número 1, 2 o 3, sinó a partir del miler. Això vol dir que, d’entrada, no la fa una especialitat atractiva, i atesa la importància del fenomen de l’envelliment com un fet consubstancial a la vida mateixa, “probablement li correspondria un altre tipus de consideració”, afirma el doctor Antoni Salvà, sobretot si entenem que apostar per la geriatria és una garantia de futur, perquè tots ens hem de fer grans. Tenint en compte que, segons Begoña Román, “som una societat que considera vergonyosa la dependència”, cal articular fórmules per corregir aquest error i fer pedagogia social i eliminar, per exemple, la publicitat destinada a “combatre l’envelliment”. Hi ha la idea estesa que els serveis socials tradicionalment han estat configurats com un ajut de beneficència i dependència, i amb una clara connotació que qui en fa ús està en una situació de vulnerabilitat. Això els fa poc atractius. I els experts clamen per canviar aquesta visió i fer-los una opció concebuda per ajudar-nos a resoldre molts dels dubtes que es plantegen quan ens fem grans i apareix la dependència. L’ideal seria, segons ells, que tots poguéssim informar-nos de les diferents opcions de què disposem abans no arribi aquest estat, però, perquè això passi, com a societat, encara hem de vèncer els tabús i la por d’allò que ens és desconegut i volem retardar el màxim de temps possible, com és el cas de l’envelliment. “Aquesta és la planificació entesa com a prevenció que hem d’aplicar-nos”, explica Cinta Pascual, sobretot perquè el 2050 un terç de la població catalana tindrà més de 65 anys. Per la responsable de les residències L’Onada “és important que els serveis socials facin un acompanyament en el procés de la vellesa, en el qual l’ingrés en una residència hauria de ser la darrera opció, i no pas la primera”. Pascual també reivindica que es posi fi als ajuts que s’atorguen a aquells que decideixen cuidar els seus familiars a casa. “Per mi una persona que es vol quedar a casa cuidant el seu pare o la seva mare és una heroïna; m’agrada com a concepte de vida, però no cal que estigui remunerat”, afirma. Segons Pascual, en la majoria dels casos es tracta de persones jubilades o fora del mercat laboral que volen cobrar aquests diners però que mai els inverteixen en la dependència de qui estan cuidant a casa, i “molts d’aquests ajuts a cuidadors no professionals se’n van a l’economia submergida”, afegeix. Els experts asseguren que cal insistir que les cures s’han de deixar en mans de professionals i posar tot tipus d’ajudes a l’entorn domiciliari.
Des del Govern de la Generalitat actualment es treballa en la nova llei de l’Autonomia Personal, que vol impulsar la prevenció i promoció de l’autonomia de la gent gran enfront l’actual marc estatal, centrat a atendre i oferir suport a la dependència. “Avui dia les famílies sembla que només coneguin l’opció de les residències o de l’atenció d’un cuidador familiar que rep una ajuda, i la nostra assignatura pendent és veure com podem articular l’entremig: professionalitzar els serveis a domicili, integrar-los en salut i treballar-hi conjuntament, i aprofitar la tecnologia perquè les persones es puguin mantenir a l’entorn del seu domicili amb més confort”, explica Francesc Iglesies. Es tracta d’apostar per l’anomenat “envelliment quilòmetre zero”, que afavoreixi i faciliti a les persones que puguin envellir dignament en el seu entorn habitual respectant les seves decisions. Pel secretari d’Afers Socials i Famílies, fer-ho possible requereix “més inversió en serveis socials i organitzar millor la burocràcia vinculada a la dependència, que no és poca”. També vol deixar clar que aquesta llei no es desplegarà fins que hi hagi les garanties que no es
Tots hem d’acceptar que ens farem grans i planificar com volem que sigui aquesta etapa de la vida S’ha de combatre la idea que la dependència és vergonyosa i fa vulnerables les persones Salut i Serveis Socials han de treballar conjuntament per garantir el dret a un envelliment digne i saludable
generarà la frustració que ha provocat la Lapad, la llei estatal. Però, com es finançaran aquests recursos necessaris perquè les persones puguin fer front a una vellesa de la manera més digna i saludable? En l’actualitat a Catalunya es destinen 8.000 milions al Departament de Salut i no arriba als 3.000 milions a Serveis Socials; segons Francesc Iglesies, “cal equilibrar aquest desequilibri”. Avís per a navegants.
Els canvis socials que ha provocat l’apoderament de les dones i ha trencat la idea preestablerta que eren elles les que es quedaven a casa cuidant els familiars dependents, ha posat damunt la taula la urgència de tractar la qüestió de l’envelliment en el mateix cercle íntim. Segons Roser Galí, “potser el lloc més difícil on es pot tenir aquesta conversa és en l’àmbit de la família, però, si es té, crearà un vincle molt més fort”. El problema, segons Galí, és que sovint aquest dret que tenim les persones a decidir com volem envellir topa amb la capacitat. “Catalunya és un dels països que incapaciten més els seus pares, i només un 3% d’aquestes incapacitacions estan motivades”, i recorda que en aquest sentit tenim un avís de les Nacions Unides. Hi ha unanimitat que cal posar fi al tema de les incapacitacions, i que el dret civil català disposa de moltes altres figures molt menys agressives.
Si avui ens pregunten on voldríem envellir, segurament tots contestarem que a casa, però quines garanties tenim, que ho podrem fer quan tinguem 85 anys? Quan una família, davant la impossibilitat de fer front a la cura domiciliària, es planteja l’opció d’ingressar un pare o una mare dependent en una residència apareixen les pors i les culpabilitats. Això és conseqüència de la imatge que tenim d’aquests centres, on sovint hi veiem un grup de persones amb algun grau de demència assegudes en cadira de rodes i sense fer res. “És una imatge que ens espanta”, diu Roser Galí, i el que veiem no ho volem per a nosaltres. Amb tot, a la taula s’insisteix que cada vegada més la tendència és anar cap a un tracte més personalitzat, posar l’usuari al centre i fugir de la imatge hospitalària. És el cas del model de gestió de les residències de Sumar, on les persones que hi viuen poden escollir, per exemple, a quina hora volen anar a dormir o es volen llevar o tenen al costat un professional de referència que els acompanya en el seu envelliment. “Hem mitificat molt el domicili quan, de vegades, veus situacions a les cases que freguen el maltractament”, afirma Mariona Rustullet, que també creu que s’ha de concebre les residències com una oportunitat de poder tirar endavant el teu projecte de família. “Moltes dones amb pares i mares ingressats ens diuen que han pogut recuperar el paper de filla i deixar el de cuidadora”, afegeix.
Més enllà de la importància d’un bon finançament i de la necessitat d’una coordinació entre els professionals de la salut i els dels serveis socials, sobre la que sembla hi ha consens, Antoni Salvà insisteix que planificar l’envelliment ha de formar part també de la cultura popular. “Si avui sabem que fer exercici i una alimentació saludable disminueixen el risc cardiovascular perquè ha format part de la cultura popular, els aspectes de la vida que viurem d’aquí a 10, 20 o 30 anys també n’han de formar part”. I entre aquestes reivindicacions hi ha la de posar fi a la imposició del pensament positiu, diu Begoña Román, perquè “no podem pretendre que totes les persones grans estiguin somrients i felices. Hem de respectar que hi ha gent que s’està acomiadant de la vida i els hem de deixar fer el seu dol”.