La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rialles, saunes i llebres
ARTO PAASILINNA (1942-2018) Escriptor finlandès
En aquesta vida el que més importa és la mort, i tampoc no n’hi ha per a tant”. Ho va deixar escrit Arto Paasilinna a la seva novel·la Deliciós suïcidi en grup ,en què, fent gala de la seva característica concepció de la vida com un gran absurd que convidava a prendre-se-la amb un generós distanciament irònic, arrencava amb un empresari i un coronel que, de voler posar fi a tot el dia de Sant Joan, passaven a fundar una associació d’“aspirants a suïcida” envalentits pel conyac ingerit a dins d’una sauna.
Finlàndia està de dol per la mort d’una de les seves glòries literàries més importants i probablement el seu autor de més projecció internacional de les últimes dècades, les obres del qual es van traduir a vint-i-set idiomes i van vendre més de set milions d’exemplars, amb la tristesa extra que se’n va un dels comptats autors capaços de fer riure de valent i, alhora, estremir amb una agudíssima sensibilitat lírica. Els seus llibres tenen una part d’aquell improbable equilibri entre un sentit de l’humor negre i desconcertant i una profunda càrrega existencial tan presents a les pel·lícules del seu compatriota Aki Kaurismäki.
Nascut en una família de set germans que majoritàriament acabarien sobresortint al món de les arts, Arto Paasilinna va exercir de jove com a guardaboscos, cosa que va magnificar l’amor per la natura amb què tot finlandès neix de sèrie, i per això els seus textos van tenir amb freqüència un missatge ecològic, per exemple en el seu excel·lent retrat de la tundra a El bosc de les guineus, en què una cabana de llenyataires de la muntanya de Kuopsu reunia un trio encisat per uns lingots d’or. Més endavant va treballar com a periodista i editor per a diversos diaris i revistes fins que, el 1975, a 33 anys, el seu desencant amb un ofici “creixentment superficial i sense sentit” el va empènyer a vendre’s el seu vaixell de cara a finançar l’escriptura de la seva tercera novel·la, L’any de la llebre, un èxit global que li va permetre centrar-se en una carrera literària que va constar de trenta-cinc novel·les i set assajos (entre els quals unes memòries, i títols dedicats a l’esquí, les saunes, els grafitis als lavabos i les explotacions forestals, tot dins de l’àmbit del seu país).
A Paasilinna el seduïen els guillats, els extravagants, els esperits lliures i els somiadors, cosa que explica que tornés recurrentment a la figura del rebel obstinat a girar l’esquena a les convencions socials i deixar enrere l’ensopiment de la vida reglada. Així, de la seva imaginació hilarant i un punt gamberra van sorgir des d’una comunitat de nàufrags en una illa d’Indonèsia que muntaven una destil·leria clandestina i un consultori sobre mètodes anticonceptius (Presoners al paradís) fins a un pastor protestant en crisi que trobava en un ós una inesperada forma de salvació espiritual (El millor amic
de l’ós), des d’un moliner del nord de Lapònia que udolava durant els seus estats malenconiosos (El
moliner udolador) fins a una octogenària vídua i armada amb una Parabellum (La dolça enverinadora). Capítol a banda (i mai més ben dit) mereix la seva obra mestra, L’any de la llebre, en què Vatanen, un periodista en plena crisi sentimental i laboral, s’endinsa en un bosc per auxiliar la llebre que acaba d’atropellar per accident. El protagonista ja no tornarà al seu vehicle, un gest d’inconformisme que activarà una sèrie d’aventures hilarants, a mesura que el vincle entre home i bèstia es torna indestructible. “A la meva manera de veure, la peripècia personal de Vatanen revelava el seu esperit revolucionari, autènticament subversiu i en això residia la seva grandesa”, concloïa al final del relat el narrador de la història. A la manera de veure de molts que ploren avui el seu responsable i desitgen imaginar-se’l passant l’eternitat en una sauna amb un got de conyac en mode perennement autorenovable, Paasilinna també va ser un escriptor revolucionari i subversiu que va disparar contra tot el que considerava que era tort amb un riure encomanadís. I en això residia la seva grandesa. Ara només falta que sigui cert això que la mort no era per a tant.