Notícies de Pere Roca

Arroyo va fer un primer pla de la cara de Roca, en el qual remarcava la fila una mica negroide

Aquest cap de setmana va morir el pintor Eduardo Arroyo. M’agradaven molt els seus quadres i dibuixos inspirats en els cartells de boxa, en les fotografies de boxadors i en els croquis que sortien a la premsa dels anys trenta després dels combats. Vaig saber que havia comprat la col·lecció de fotografies del gimnàs Club de Boxeo Siglo XX, on va viure els darrers anys Kid Tunero. Jo estava escrivint sobre boxa i, sense conèixer-lo de res, vaig aconseguir el contacte i li vaig demanar si em volia fer un dibuix per a la coberta de Jamás me verá nadie en un ring. La historia del boxeador Pedro Roca. En Roca va ser un boxador que dels cops al cap va quedar tocat i va escriure uns llibres molt estranys i al·lucinats. Amb l’actor Artur Trias sempre diem de fer-ne un monòleg. Ell fa el paper de Pere Roca amb molta gràcia, i segur que seria un èxit. Vaig passar a l’Arroyo les dues fotos que havia trobat d’en Roca. Una, del 1931, pentinat amb una onda. I una altra de quan tot just començava, que es va publicar el desembre del 1929 a la revista Boxeo, amb el cabell curt i arrissadet, una mica afro, les celles enganxades, un nas de patata remarcable i una mata de pèl impressionant damunt del pit. A partir d’aquest retrat juvenil, l’Arroyo va fer un primer pla de la cara en el qual va ressaltar la fila una mica negroide. Feia il·lusió veure el pobre Roca al costat d’Al Brown, Kid Chocolate i altres estrelles del firmament dels boxadors apallissats per la vida que l’Arroyo idolatrava.

I ara ve la cosa forta. Quan el llibre feia un parell d’anys que havia sortit (es va publicar el 2014), vaig trobar un document que deia que Pere Roca havia mort... als anys seixanta! Jo li havia perdut la pista el 1933. Carles Sentís havia publicat en un article que l’havien ingressat a Sant Boi. Però als arxius de Sant Boi no hi va aparèixer, ni en cap altre psiquiàtric que vaig poder consultar. Al document hi figurava que tenia dos fills. La mare de Déu! Vaig agafar l’adreça que hi apareixia, vaig mirar la guia telefònica i vaig veure que a la mateixa adreça hi sortia un Roca. “Miri, li semblarà molt estrany, però he escrit un llibre sobre el seu pare, quan feia de boxador...”. Va ser una de les trucades més marcianes de la meva vida.

Vam quedar de veure’ns. Era un dia de finals de juliol. Vaig proposar el bar Les Heures, de la plaça de la Vila de Gràcia, on anaven els boxadors del team d’Artero quan sortien d’entrenar. Vaig arribar a la plaça i el fill d’en Roca m’esperava a la porta. Era un home ferreny, elegant, tenia el mateix cap quadrat, el mateix cabell afro i la mateixa mirada de bon jan del pare. M’hi vaig adreçar. “Com has sabut que era jo?” No havia sentit a dir res del llibre i estava perplex. Vaig treure’l de la funda i el vaig col·locar al damunt de la tauleta del bar, mentre parlàvem. El retrat de l’Arroyo es mirava el fill d’en Roca, que no va tocar el volum en tota l’estona, com si contingués un material radioactiu. I com que ja se m’ha acabat la columna, hauré de deixar-los en suspense fins la setmana que ve.