Esperant el mambo

Calla, Hamlet, calla Dramatúrgia i direcció: Carla Rovira Pitarch Intèrprets: Laura Blanch, Ramon Bonvehí i Carla Rovira Lloc i data: El Canal. Temporada Alta (12/X/2018)

Hamlet és un Jabugo. Fins al darrer tros de la seva preuada anatomia dramàtica serveix per alimentar infinites cosmovisions teatrals. Carla Rovira Pitarch, Laura Blanch Bigas i Ramon Bonvehí Rosich (corresponsables de la dramatúrgia, la interpretació i la performance), s’apliquen a un meticulós especejament de la tragèdia de Shakespeare per quedar-se amb un os: la mort del rei. Si això és Dinamarca, el rei és Claudi. Regicidi dictat pel fantasma del rei Hamlet al seu fill, el príncep del “ser o no ser”. Matar el rei de Dinamarca –insisteixo en l’acotació geogràfica, com insisteix Rovira amb jesuítica persuasió en la metàfora que nia en la ficció– per desenvolupar una peça de teatre postmodern a partir de la premissa de la “llibertat d’expressió”.

Calla, Hamlet, calla s’alinea amb la poètica de l’oprimit, els vents (controlats) de l’agitprop i l’ètica del teatre documental i de gènere. Un Hamlet sense jerarquia entre text i escena. Material fragmentat, desconstruït, esmicolat en tots els seus significats i significants amb precisió semiòtica. On no assoleix la veu del text s’incorporen les veus vives de convidades especials: Adama Boiro, Laura Medina i Bel Olid. Reflexions sense editar per evidenciar les obsolescències i contradiccions del clàssic. En pantalla, les aparicions de Santiago López Petit i Valtònyc.

I una crida al mambo. Promesa que sembla materialitzar-se a la màscara del rei emèrit (de Dinamarca). Una imatge entre els ninots d’Arús i la provocació embalsamada d’Eugenio Merino. Però el mambo es fa esperar. Acudeix el funambulisme entre l’impuls llibertari i el compromís d’una obra d’encàrrec. El fre que impedeix d’aixecar una acció que generi autèntica commoció ètica en el públic. Que senti que hi ha una amenaça real i personal. Si demanes signatura i número de DNI per rubricar un acte d’autoinculpació col·lectiva i respon al teu favor la pràctica totalitat dels assistents, és molt probable que assumeixin que el seu gest no va més enllà d’un innocent joc teatral.

On de veritat Rovira se sent lliure per expressar-se sense condicions –i apareix l’energia en escena– és en la reivindicació de la figura segrestada, ignorada i maltractada d’Ofèlia. Un discurs potent que entronca amb les lectures feministes d’Elaine Showalter i Lee R. Edwards o la reescriptura dramàtica radical de Melissa Murray. Potser no mati el rei (de Dinamarca), però rescata del silenci Ofèlia.