El cas Alba: tothom hi perd

Hi ha una expressió fantàstica en el món del futbol la pervivència de la qual l’acosta al món de la màfia: el codi del vestidor, el grau superior del qual és que “el que passa al camp es queda al camp”, tot i que avui les càmeres permeten captar les escopinades o llegir els llavis.

El codi del vestidor ve a ser una llei del silenci segons la qual qui se’n va de la llengua ha de ser escarmentat pel bé de l’equip. El codi té un costat simpàtic perquè també inclou alguna costellada –si bé últimament els futbolistes són més senyorets, se’n van al restaurant i que cuini un altre–, excursions a parcs d’atraccions o estades curtes en spas i balnearis, com si fossin parelles en vigílies del divorci.

Luis Enrique no té un problema i pot dormir tranquil; el problema el té la selecció: Espanya surt al camp sense el seu millor onze perquè prescindeix del millor lateral esquerre, un individu anomenat Jordi Alba. Després de quatre partits, l’aposta Marcos Alonso o Gayá dona un resultat inferior a les prestacions contrastades del barcelonista.

Ja m’imagino que el seleccionador té les seves raons. És una llàstima que li hagi faltat coratge per parlar clar i desactivar aquesta bomba de rellotgeria, tot un contrasentit perquè si alguna cosa li ha sobrat en la seva carrera a Luis Enrique és temperament. Ho agafes o ho deixes, però guanya quan és ell i es deixa estar de milongues i diplomàcies, que no fan per a ell. Si té decidit castigar Alba per a tota la vida convindria que ho expliqués, i és millor si ho fa a la seva manera i no amb flegma, que tampoc no fa per a ell. Que esclati. Tard o d’hora, Luis Enrique haurà de parlar clar encara que sigui a les males.

Tots els seleccionadors d’Espanya han tingut la seva bèstia negra. O ell o jo. La de Clemente va ser Míchel i la de Luis Aragonés l’intocable Raúl. Se sol imposar el seleccionador, però aquesta vegada hi ha una diferència: els criteris esportius no avalen la decisió. Espanya no juga més bé sense Jordi Alba, a diferència del futbol que va practicar la selecció després de marginar Míchel o Raúl.

Estem davant d’un dilema digne de les escoles de negoci: fa bé el cap quan prescindeix del seu millor subordinat perquè no el suporta? Justifica el principi d’autoritat –o el debilita– castigar els millors encara que algun d’ells sigui un perfecte carallot? Estic convençut que Jordi Alba va infringir el codi del vestidor però també que no pot ser marginat per a tota la vida. Pel bé de l’equip. No és el duel Weisweiler-Cruyff ni la fi del món. Convé aclarir l’antagonisme aviat, tret que Espanya no torni a perdre mai.

Luis Enrique pot dormir tranquil perquè sense Alba no té cap problema: el problema el té Espanya