La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Si Itàlia deixa la UE, no seria la fi de la UE, però sí la d’Itàlia”
Wolf Lepenies, politòleg, investigador de l’Institut d’Estudis Avançats de Berlín
La meva família va fugir de Stalin i jo estudio a Princeton, la Sorbona i Berlín com la geopolítica canvia la nostra vida. Per als nacionalistes, la UE és la possibilitat de realitzar el seu somni: bé, però cal marcar-los i Hongria ha de pagar per cada immigrant que rebutgi. Disserto al Palau Macaya La Caixa
Per què a la UE no podem tenir una immigració ordenada i sense pasteres? Per geopolítica. La geopolítica sembla un joc aliè fins que entra en les nostres vides i els nostres barris, com la immigració o com quan la meva família va haver de fugir de la invasió russa de Prússia de l’Est.
Què falla en aquest joc que acaba amb centenars d’ofegats al Mediterrani? Que els interessos nacionals de vegades es tornen nacionalistes i la UE no els gestiona.
Als immigrants tothom els vol explotar, però ningú no els vol rebre. Vejam, la Unió Europea és sobretot la de França i Alemanya.
La resta només la completem. Fins al 1989, el pacte tàcit era que Alemanya seria el poder econòmic europeu i França, el polític. Mitterrand n’era un bon exemple i el canceller Helmut Schmidt, savi, ho va sintetitzar: “Jo hi seré, però el president francès ha de trepitjar sempre catifa vermella”.
Quan i com va canviar la UE? Quan va caure el mur, Alemanya va incorporar a la seva corona d’influència tota l’Europa de l’Est excomunista. I la cancellera Merkel es va sentir massa forta per cedir aleshores tot el poder polític a París.
Com s’ho va prendre l’Elisi? Molt malament. Per reequilibrar la UE, Sarkozy va intentar crear la Unió per la Mediterrània. L’ideòleg de Sarkozy, Henri Guaino, la va defensar com una “unió per frenar els alemanys”. Ben mirat, era una UE sense Alemanya i dominada per París.
Què va fer Berlín? Desentendre-se’n. I ja sap on és l’últim residu d’aquella Unió per la Mediterrània...
Encara té la seu a Barcelona. Aquesta Unió hauria estat la solució per evitar les pasteres i que el populisme utilitzés la immigració il·legal com a arma política. I per què no podien unir-se els països del nord i del sud de la Mediterrània per crear una àrea comuna d’ordre, pau i seguretat?
És massa tard per reintentar-ho? Van criticar Sarkozy per voler pactar amb tirans com Gaddafi, Ben Ali o Mubarak i avui estem negociant amb les màfies líbies i fins amb l’últim dictadoret africà perquè frenin les pasteres. En fi, jo ja vaig intentar iniciar una cosa semblant a l’Est.
Expliqui’ns-ho.
Vaig fundar una xarxa de centres de discussió i intercanvi d’idees a Budapest, Bucarest, Sofia i Sant Petersburg.
Amb quins diners? Vaig aconseguir 50 milions d’euros de donants privats, com el Riksbank.
Què volia aconseguir? Més diàleg i integració, començant per la societat civil. I Ralf Dahrendorf ho va qualificar en un discurs com “una de les poques històries d’èxit a l’Est després del 1989”.
Què han aconseguit? Continuem treballant i hem après molt. Per exemple, que era ingenu pensar que aquestes nacions de l’Est s’integrarien a la UE després del final del comunisme sense més, com a democràcies exemplars i pròsperes.
Orbán és un nacionalista excloent. D’això parlo: les elits d’aquests països van veure en la UE la possibilitat de realitzar el seu somni nacional, perquè fins aleshores sempre havien tingut un imperi a sobre.
I no acabaran destruint la UE? Penso que tenen alguna legitimitat, però dins de l’ordre europeu. Quan vaig inaugurar el centre a Budapest, els ministres nacionalistes hongaresos em deien: “Ara que som a la UE hauran de renegociar el tractat del Trianon”, el que havia partit Hongria després de la Primera Guerra Mundial. Volien refer la Gran Hongria!
Això seria modificar les fronteres de mitja dotzena de països. Em va semblar que feien broma, però ho deien de debò!
De moment, Orbán i altres països de Visegrad no accepten immigrants. Doncs cal fer-los entendre que la UE no és la plataforma de les seves ambicions. Que tot té un preu i que per cada immigrant que els assigni la UE i no acceptin hauran de pagar una quantitat considerable d’euros.
I de la UE en reben molts. Cal respectar-los, però no consentir-los. I tampoc no és just que Grècia, Itàlia i Espanya assumeixin tot el cost de la immigració.
Que paguessin seria una bona sortida. No podem obligar aquells països que no volen immigrants que els acceptin per força, però tampoc no hem de resignar-nos sense més ni més que els rebutgin. Això és gestionar el nacionalisme: podem tenir-ho en compte, però només fins a cert punt.
Ia mb els italians que se salten tots els límits de dèficit, què fem? Si Itàlia deixa la UE no seria la fi de la UE, però sí d’Itàlia almenys per uns anys. Itàlia patiria una fallida en un parell de dies.
IsiRo ma es queda, però Salvini, Orbán, Le Pen i altres guanyen les europees? No guanyaran, però potser aconseguiran el 20% dels escons del Parlament Europeu i llavors també caldrà gestionar la nova situació. No serà tan difícil, perquè les majories europees, començant per les alemanyes, continuen sent europeistes.