La Vanguardia (Català-1ª edició)
MARXA MASSIVA PER TORNAR A VOTAR SOBRE EL BREXIT
CENTENARS DE MILERS DE PERSONES OMPLEN EL CENTRE DE LONDRES EN LA MANIFESTACIÓ MÉS GRAN CONTRA LA SORTIDA DEL REGNE UNIT DE LA UE
Hi ha qüestions que són l’equivalent polític de la falla de San Andrés, que divideix Califòrnia en dues plaques tectòniques al llarg de 1.200 quilòmetres, provoca sacsejades i en qualsevol moment pot provocar el temut gran terratrèmol. Trump té la societat dels Estats Units fragmentada, la independència en la catalana, la immigració en la sueca, l’alemanya i tantes d’altres, i el Brexit en la de la Gran Bretanya.
Ahir va ser evident quan centenars de milers de manifestants (700.000 d’acord amb els organitzadors), vinguts de tots els racons del país, van marxar en un ambient estil Diada, familiar i festiu però també reivindicatiu, des del Hyde Park fins a Parliament Square, passant pels llocs més emblemàtics de la capital anglesa, per exigir un alte referèndum sobre la sortida d’Europa, una repetició del referèndum que fa just dos anys van perdre per un 51,89% a 48,11%. Desafortunadament per a ells, en política, al contrari que en futbol, no hi ha el VAR.
Eslògans, crits, càntics, pancartes, inscripcions a les samarretes i fins i tot a les parts més visibles del cos dels participants sostenien que s’ha de repetir el partit (en aquest cas la consulta) per múltiples raons: perquè la campanya dels partidaris del Brexit va ser bruta, perquè van mentir, perquè queda clar que la sortida de la UE serà un desastre econòmic, perquè May ha negociat malament, perquè la joventut (que en gran manera es va abstenir el 2016) està sent traïda, perquè és lògic que el poble es pronunciï sobre el compromís final, o perquè no hi ha cap llei democràtica que digui que no es pot votar dues vegades sobre una mateixa cosa.
El problema és que els guanyadors s’hi neguen, i és gairebé segur que un altre referèndum no resoldria la guerra cultural en què s’han enrocat els britànics (tret que el resultat fos aclaparador), i dominarà la vida de diverses generacions.
Així que s’acosta el final de les negociacions i la data de sortida del Regne Unit d’Europa (29 de març de l’any que ve), les posicions es radicalitzen més i més. La manifestació d’ahir –encara que Scotland Yard no va confirmar ni va negar les estimacions d’assistència dels organitzadors– ha estat la més gran amb diferència de totes les celebrades fins ara a favor d’un segon referèndum, i la més multitudinària en aquest país d’ençà que més d’un miNo lió de persones es va pronunciar contra la guerra de l’Iraq i l’aliança de Tony Blair amb Bush.
Un dia gloriós de tardor, amb un sol no gaire britànic i temperatures que permetien fins i tot anar en màniga curta, cent cinquanta autocars van portar gent amiga d’Europa des de tots els racons del país, fins i tot de les illes Òrcades. Per molt d’ambient de carnaval que hi hagués, no hi van faltar el ressentiment, l’hostilitat i la ràbia en les denúncies a Boris Johnson, David Davis i altres profetes –originals o conversos– del Brexit.
hi va haver incidents (helicòpters de la policia van sobrevolar l’acte), però l’atmosfera va ser elèctrica, com a les manifestacions de San Francisco, Chicago i el Mall de Washington als anys seixanta pels drets civils i contra la guerra del Vietnam. LBJ, LBJ, how many children did you kill today? (quants nens has matat avui?), cridaven llavors els joves nord-americans al president Lyndon B. Johnson. Theresa May, we demand a final say (exigim l’última paraula), deien ahir a la pri-
ELS NÚMEROS La concentració més gran des de les protestes contra Blair i la guerra de l’Iraq Paral·lelament es van manifestar els partidaris del Brexit, amb menys participació
mera ministra britànica, amb la mateixa tonada, els partidaris de continuar a Europa. Són acusacions diferents, però que en anglès rimen igual, i que són exponents de la guerra cultural i la política identitària que s’ha apoderat d’Occident.
Al capdavant de la manifestació hi va haver l’alcalde laborista i musulmà de Londres, Sadiq Khan, que va afirmar que “el que hi ha en joc és el futur de la joventut, i el Govern no té un mandat legítim per jugar-se-la al casino del Brexit”. En aquesta mateixa línia, el líder liberaldemòcrata Vince Cable va dir a la multitud que “el país s’està conscienciant del desastre que els cau a sobre, perquè qualsevol pacte a què arribi May serà infinitament pitjor que el tracte que tenim ara”. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va reiterar que el seu partit, l’SNP, votarà a Westminster en contra de les propostes de Downing Street, i dona suport a un altre referèndum. Celebritats com la xef Delia Smith, l’escriptor Ewan McEwan, l’actor Patrick Stewart i els entrenadors de futbol Mauricio Pochettino (argentí, del Tottenham) i Jürgen Klopp (alemany, del Liverpool) van participar en l’acte o van enviar missatges de solidaritat.
“No al Brexit tory”, “El Brexit és una porqueria”, deien les pancartes d’una multitud en què hi havia representats els partits polítics euròfils i col·lectius com els sindicats, la sanitat pública (en què treballen desenes de milers de metges i infermeres d’altres països europeus), la comunitat
EL MISSATGE L’alcalde Sadiq Khan diu que “no hi ha dret d’arruïnar el futur de la joventut” L’AMBIENT L’atmosfera va ser festiva però elèctrica, amb gent embolicada en la bandera de la UE
de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i fins i tot els amos d’animals domèstics, que temen que perdin el “passaport” per viatjar al continent quan es confirmi el divorci. Molta gent va desfilar embolicada en banderes blaves de la UE.
Mentrestant, a centenars de quilòmetres i amb molta menys participació (uns quants milers), partidaris del Brexit convocats per l’exlíder de l’UKIP Nigel Farage es van concentrar a Harrogate (Yorkshire) per insistir que ja s’ha votat una vegada i cal “respectar la voluntat del poble”. El missatge va ser que si es repeteix el referèndum i hi ha un resultat diferent, els partidaris del Brexit no l’acceptaran.
L’harmonia en la societat britànica s’ha tornat impossible. La bretxa generacional, geogràfica, educativa, econòmica i d’interessos és enorme. D’un banda hi ha el multi culturalisme; de l’ altra, la nostàlgia imperial, el populisme i la defensa de l’Estat nació. Dos mons incompatibles i llunyans. La falla de San Andrés.