Xavier Cazaubon

PRESIDENT FEDERACIÓ PILOTA BASCA

El Mundial de Pilota, que ha organitzat a Barcelona la Federació Internacional de Pilota Basca, amb l’ajuda d’entitats públiques i privades, ha estat un èxit esportiu i deixarà per a la ciutat els modernitzats frontons de la Vall d’Hebron.

Aquella setmana les xicrandes havien florit i els carrers de Bulawayo, al sud de Zimbàbue, estaven tenyits de violeta i semblaven una pel·lícula de dibuixos animats. L’aroma de flors envoltava la ciutat i hi havia un sol radiant al cel, potser per això se’m va clavar al coll tanta foscor. Al principi, el Tendai i la seva germana Violet van obrir la porta de casa seva espantats, però de seguida es van llançar a un costat i em van convidar a passar. Una veïna, infermera en un hospital proper, els havia advertit de la meva visita i els dos nens havien accedit a xerrar. El Tendai i la Violet, d’onze i catorze anys, feia cinc dies que s’havien quedat sols. Els seus pares, consumits per la sida, s’havien mort pràcticament alhora i, com que els dos menors no tenien família a la ciutat, simplement esperaven a casa, desatesos i amb l’ànima desorientada. Vivien en una estança pobra, de murs de maó, amb una cuina elèctrica en una cantonada, un sofà al bell mig de l’habitació i una finestra tancada a la paret del fons. L’habitacle estava en penombra, desordenat i hi havia escombraries per tot arreu. L’única llum venia d’un televisor encès en què feien un partit de la lliga zimbabuesa. Com en aquella Zimbàbue que s’enfonsava per la recessió econòmica no hi havia rastre dels serveis socials, alguns veïns tenien pietat d’aquells nens orfes i els portaven alguna cosa de sopar de tant en tant. Això era el que menjaven. El Tendai vestia una camisa blava arrugada, plena de taques, i la Violet una samarreta verda i una faldilla molt vermella que li cobria els genolls.

Ella parlava entre murmuris, defugint sempre el contacte visual, i el Tendai no deixava ni un sol segon de mirar la televisió. Si el preguntaves directament, et dirigia un cop d’ull fugaç, per donar a entendre que t’havia sentit, i responia amb monosíl·labs mentre continuava veient el partit. La llum blanca de la pantalla il·luminava la cara del nen, que semblava encisat per la pilota. Vaig intentar guanyar-me la seva atenció, li vaig dir que venia de Barcelona i li vaig preguntar si li agradava gaire el futbol. Em va dir que no. Vaig pensar que no m’havia entès bé i vaig insistir perquè el veia tan concentrat en el partit que la seva resposta m’havia agafat per sorpresa. Va tornar a dir que no. Aquell futbol no, va matisar per fi. –M’agradava el Manchester United. Ho va dir en passat, així que li vaig preguntar mig de broma si ja no li agradaven els diables vermells perquè ja no eren tan bons com abans i no el vaig veure venir.

–Bé, en realitat encara m’agrada el United, però quan ens tallin la llum ja no el podré veure més.

Era només un nen, però el Tendai s’havia fet a la idea que moltes coses havien canviat per sempre per a ell i la seva germana. El futbol només n’era una més.

La llum blanca de la pantalla il·luminava la cara del nen, que semblava encisat per la pilota