CONDEMNATS A PACTAR

La crispació domina l’escena política, a pocs mesos d’unes eleccions, però els partits han de seguir buscant acords

L’aritmètica electoral obliga els partits polítics a negociar pactes de govern.

Que ningú no es deixi enganyar per la classe política. Més enllà del soroll de fons, dels forts retrets que es claven els uns als altres en els debats parlamentaris, els governants estan condemnats a entendre’s, ja sigui en els partits o en les institucions. Passa en l’àmbit estatal, però sobretot als ajuntaments i als governs autonòmics, en què el mapa de pactes certifica que, tret d’excepcions –com la Xunta de Galícia, en què el PP mana amb majoria absoluta–, la governabilitat implica diversos partits, encara que arribar a acords amb els adversaris sigui complicat i comporti el desgast de la negociació, amb renúncies que no sempre són fàcils d’explicar als mateixos votants.

Aquestes dificultats són les que dominen en l’escena política actual, en què la crispació es veu accentuada pel moment preelectoral, amb les municipals i autonòmiques del 26 de maig. Mal context per al diàleg, en tots els àmbits de poder, tant en els governs com en l’oposició. Ningú no vol donar el triomf d’un acord a l’adversari.

Moltes vegades els obstacles, no ja per a l’acord sinó per al simple diàleg, venen de l’entorn dels mateixos partits, adverteix Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia de la Universitat del País Basc. “Els moviments socials serveixen per modificar l’agenda, cridar l’atenció, mobilitzar la gent. Això és importantíssim en una democràcia, encarrila sentiments i, si no hi fossin, tindríem unes agendes estancades i la gent no s’identificaria amb res. Però hi ha una altra feina política que només la fa algú que té una lògica política. Quan els moviments tenen una força aclaparadora i els partits tenen una debilitat estructural, passa que et trobes al capdavant de les institucions gent amb mentalitat de moviment social. I això no presagia res de bo”, constata.

Innerarity destaca, a més, que en l’àmbit ideològic, malgrat les diferències, els partits poden arribar a zones de trobada, però els agents que haurien de dur a terme aquestes operacions estan molt debilitats. I cal voler fer política. “En el cas català, els dos governs tenen un marge de maniobra reduït, però a Catalunya hi ha sectors i líders polítics que volen fer política i d’altres que insisteixen a parlar de principis”, apunta.

Aquí hi ha, moltes vegades, la dificultat de qualsevol negociació. “Ser fidel als principis és una conducta admirable, però defensar-los sense flexibilitat ens condemna a l’estancament”, apunta el catedràtic de Filosofia, que defensa que sovint és més pràctic parlar d’interessos, que són magnituds mesurables. En el terreny dels principis la transacció és pràcticament impossible, afegeix, sense oblidar que la defensa dels principis enclou moltes vegades una simple tàctica electoral. “En tots els partits funciona la mateixa lògica: si tens l’expectativa d’un guany que passa perquè s’enquisti un desacord no treballaràs en la solució”, apunta.

Tot i això, davant la necessitat d’un acord no s’ha de tirar mai la tovallola, diuen els experts. El Govern de Pedro Sánchez té una majoria parlamentària exigua, cosa que li limita el marge de maniobra, i d’altra banda la dinàmica del PP i Ciutadans ja anticipa que no donaran ni un sol rèdit al PSOE. “Però si et relaciones amb un interlocutor, fins i tot amb un desacord profund sobre el que s’hauria de fer, no pots deixar de diagnosticar bé els marges de maniobra de l’altre, encara que siguin mínims. Les dues parts han de fer-ho”, apunta Innerarity.

Potser l’expressió màxima d’un pacte polític és un govern de coalició. A Espanya, només Galícia té un executiu monocolor, mentre que vuit autonomies estan governades per una coalició i vuit més tenen govern d’un sol partit, però amb suport extern d’una o diverses formacions polítiques. “A l’hora de formar un govern de coalició és important saber quines motivacions tenen els altres partits; a uns els mou més el poder, a d’altres la ideologia –destaca Jordi Matas Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona–. El que busquen amb els pactes, però, és controlar tantes parcel·les de poder com puguin i minimitzar la distància ideològica entre partits de manera que el programa de govern s’assembli al màxim al teu programa”.

En països com Alemanya, Holanda, Bèlgica, Suècia, Noruega o Dinamarca hi ha cultura de governs de coalició, la societat els veu amb bons ulls, i això ajuda els partits, subratlla Matas Dalmases. “La gent entén més bé que cal negociar un programa i fer renúncies”, afegeix. I, a més, en aquests països sempre que hi ha un govern de més d’un partit hi ha més estabilitat, subratlla aquest expert en governs de coalició. “En canvi, en països com Espanya, França o el Regne Unit, on no hi ha aquesta cultura, passa a l’inrevés: els d’un sol partit acostumen a ser més estables”, diu.

“Encara que hi hagi un gran desacord, cal diagnosticar el marge de maniobra de l’altre”, reflexiona Innerarity “En països sense cultura de coalició solen ser més estables els governs d’un sol partit”, apunta Matas Dalmases