Sense mitges tintes

El tracte rebut pel règim franquista durant aquestes quatre dècades de democràcia a Espanya ha donat peu a un discurs que situa la dictadura a la mateixa altura moral que la resta d’ideologies, un precepte que, com explica Llucia Ramis, no és compatible amb els principis democràtics: “Franco ja no podia fer-nos res, pensàvem. I el ridiculitzàvem per combatre aquella por que enfosquí aquest país durant tant de temps. Però, ai, en riure’ns el minimitzàvem sense adonar-nos-en”.

D’alguna manera, Franco encara hi era. Per exemple, plasmat en alguns duros o pessetes que et donaven amb el canvi, tot i que la democràcia tenia més de dues dècades. O al jou i les fletxes dels edificis de protecció oficial. O implícit al nom dels carrers, en molts monuments, al Valle de los Caídos. O als darrers capítols dels llibres de text, als quals no arribàvem mai perquè el curs s’acabava abans i, com a molt, donava temps per estudiar fins a la revolució industrial.

L’ocultaren per no invocar-lo, però no arribaren a enterrar-lo. Als nostres pares els espantava tant que pogués tornar, que ens educaren en la fe en la transició sense qüestionar-la, no fos cosa que això la debilitàs. Demonitzaven el Generalísimo. Però el diable sobreviu fent veure que no existeix. De manera que dissimulava, adoptava múltiples formes i es confonia –com ho havia fet entre les monedes– amb tots els canvis que ens donaven. Per exemple, integrat als partits polítics, o a la Guerra Civil: la frase “ho van fer malament tant els uns com els altres” fou el truc de prestidigitador pel qual desapareixien els trenta-sis anys de dictadura que arribaren després. La necessària llei de memòria històrica, deien alguns, obria velles cicatrius; quan el dolor de centenars de milers de famílies continua sense cicatritzar per culpa dels desapareguts a les cunetes.

Franco ja no podia fer-nos res, pensàvem. I el ridiculitzàvem per combatre aquella por que enfosquí aquest país durant tant de temps. Però, ai, en riure’ns el minimitzàvem sense adonar-nos-en. A més sabíem que el més important era preservar la llibertat d’expressió, per això no censuràvem la seva simbologia que, d’altra banda, no acabava d’estar prohibida. Com era allò de “no estic d’acord amb les teves idees però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-les”? Totes les ideologies es posaven al mateix nivell i s’avalaven aquelles que haurien d’haver-se tallat d’arrel, que s’estenien com plantes enfiladisses pels fonaments de la democràcia.

Llavors processen un actor per haver insultat Déu i sa mare a Facebook, es munta un pollastre per voler exhumar Franco del seu mausoleu, i TVE demana disculpes perquè un alumne i una professora d’Operación Triunfo s’han “cagat” en la Falange de las Jons. Com és possible?, ens preguntam els fills dels progres, mentre descobrim el que ha anat creixent sota allò que crèiem sòlid, per culpa de l’abandó o la despreocupació. Si ens hi haguéssim fixat, ho hauríem vist tot d’una. Ara és tan gros que resulta evident, i n’hi ha que, amb orgull, tenen cura de la mala herba.

Són els que consideren que mereixen manar (no governar) perquè guanyaren la guerra i ser d’esquerres és de perdedors. Només es pot ser democràtic condemnant la dictadura, i no suavitzant-la per aconseguir rèdit electoral. Aquest hauria d’haver estat el punt de partida.

Només es pot ser democràtic condemnant la dictadura, i no suavitzant-la per obtenir rèdit electoral