La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una troca molt embolicada
Pablo Iglesias i Enric Juliana publiquen ‘Nudo España’, en què debaten la cruïlla de Catalunya, Espanya i Europa
Discutidors apassionats, el líder de Podem, Pablo Iglesias (Madrid, 1978), i el director adjunt de La Vanguardia Enric Juliana (Badalona, 1957) ja s’havien vist les cares en el programa que dirigeix Iglesias
Otra vuelta de tuerka el 2014 i ara llancen Nudo España (Arpa Editores), un llibre en què desgranen la conjuntura de Catalunya, Espanya i Europa amb llarg alè geogràfic i històric. En una extensa conversa en deu sessions, entre el febrer i el setembre del 2018 (més de 60 hores), desplegada en gairebé 500 pàgines, llancen una visió dual, complementària algunes vegades, antagònica d’altres, des dels seus dissímils turons –polític i periodístic, però també generacional– sobre els desafiaments del que vindrà, una mirada de la qual aquí en triem un breu avançament.
LA SITUACIÓ ACTUAL
Pablo Iglesias: “Estem en el moment històric més decisiu dels últims 15 anys. No és un moment de mitges tintes o de seguir els corrents, perquè no hi ha gaires corrents per seguir. Per resumir-ho en una frase, Pedro Sánchez ha de decidir si vol assemblar-se als laborista de Jeremy Corbyn o a Matteo Renzi, que és qui ha pres com a referencia els últims anys”.
Enric Juliana: “Hi ha una combinació de missatges de simpatia des de Brussel·les, perquè s’ha donat una conjuntura inesperada. La irrupció del nou Govern italià ha canviat de cap a peus alguns esquemes de la política europea (...) Això li atorga al Govern espanyol més marge de maniobra del que podia tenir fa uns mesos”.
EL FRANQUISME
Enric Juliana: “Per desgràcia per a tots nosaltres, el franquisme, a diferència del feixisme italià, del salazarisme a Portugal i del règim dictatorial dels coronels grecs, va ser
una realitat molt més devastadora. El franquisme va passar per sobre de tots els fonaments de la societat civil. Va funcionar com una tremenda piconadora (...) El 1970 Espanya era un país molt modest, atemorit pels records de la Guerra Civil i aferrat a les tímides millores materials”.
Pablo Iglesias: “L’esquerra no va voler mai creure-s’ho, acceptar-ho. Diré més: la història de l’oposició antifranquista, especialment la del Partit Comunista d’Espanya, és una història d’autoengany permanent, fonamentada en el mite que el franquisme està permanentment a punt de caure i que les masses obreres i camperoles només necessiten una petita empenta per fer la revolució”.
LA TRANSICIÓ
Enric Juliana: “Davant el relat màgic de la transició, sorgeix la reacció iconoclàstica: la transició va ser una rendició de les forces democràtiques. (...): els líders de l’oposició democràtica es van abaixar els pantalons; van ser uns covards, uns pusil·lànimes reformistes que van deixar escapar una gran oportunitat... El relat de la transició necessita una revisió crítica, hi estem d’acord. Però si hem de substituir una narració edulcorada per una altra de catastrofista, estem arreglats...”
Pablo Iglesias: “Es va voler llegir el 15-M i la nostra irrupció com una mena de revenja dels derrotats de la transició. És un error. Crec que vam ser capaços d’aclarir des del principi que les batalles que es perden, perdudes són. Les batalles que va perdre l’esquerra del segle XX –que van ser moltes– no les guanyarà pas ningú ara. No hi haurà
vendettes ni venjances”.
CATALUNYA L’1-O
Pablo Iglesias: “La meva tesi és que Mariano Rajoy va delegar la direcció de l’operació policial a un grup d’ineptes, i es va equivocar. [...] Crec que l’1 d’octubre hi va haver sectors del Partit Popular amb un lloc de comandament que van voler animar-lo. [...] Rajoy no volia aplicar el 155. Ell esperava que les pressions del PNB arribessin a bon port i no hagués d’aplicar l’article. El problema va ser que estava envoltat d’ineptes que van fer tot el possible per empènyer la situació”.
Enric Juliana: “El dia 1 d’octubre és un dia negre per a la imatge d’Espanya al món. Pot ser que sigui la primera vegada des del 1977 –és a dir, en 40 anys– que Espanya envia un missatge molt negatiu al món en termes polítics. (...) De fet, fins a les protestes socials al nostre país eren objecte d’elogi. El 15-M es va convertir en un subjecte específic de la informació internacional. La imatge de la policia carregant contra ciutadans corrents davant els col·legis electorals dona una puntada de peu de dimensions bíbliques a la imatge internacional d’Espanya Qui va donar l’ordre? Encara no ho sabem, és secret oficial que ni tan sols pot revelar el Parlament”.
LA MONARQUIA
Enric Juliana: “Continuo creient que el rei Felip VI pot tenir un paper important en la recerca de solucions en la qüestió de Catalunya. Jo no estic en la hipòtesi republicana. Tinc molts dubtes sobre el model republicà a Espanya. Em temo que derivaríem en un republicanisme presidencialista amb molta facilitat. Les temptacions autoritàries que sobrevolen Europa podrien expressar-se a Espanya a través de la via republicana. No, gràcies. M’inquieta figurar-me un president republicà ungit i amb temptacions cesaristes”.
Pablo Iglesias: “Un plantejament republicà com a revenja històrica de l’esquerra no té cap sentit en aquest país. (...) Hem pres distància de significants que, encara que a alguns ens puguin emocionar a títol personal, no serveixen per construir una majoria social de futur. Amb tot, cada vegada està més clar que la monarquia s’identifica amb una cosa molt allunyada de la cultura política dels joves. Només des dels valors republicans es pot entendre una visió de l’Estat que permeti reconstruir un projecte, ara trencat, consensuat amb diferent sectors”.
EUROPA
Enric Juliana: “En certa ocasió vaig quedar a Lisboa amb un amic portuguès, Gabriel Magalhães (...) Mentre contemplàvem l’estuari del Tajo, em va dir: ‘El que ens va donar la Unió Soviètica ens ho ha pres la República Popular de la Xina’. Em vaig quedar clavat. Crec que tenia tota la raó”.
Pablo Iglesias: “El gran dubte és si serà possible sostenir l’Estat de benestar europeu, o el que en queda, en el marc de la competició global. La nostra aposta política és bàsicament defensar-lo i construir un projecte europeu que l’empari, però és molt difícil perquè, com deies, la Unió Soviètica ja no existeix. Si a Espanya alguns deien cínicament que contra Franco lluitàvem millor, a Europa alguns podrien dir que contra l’URSS també es lluitava millor”.
El volum recull més de 60 hores de converses entre el polític i el periodista al llarg de vuit mesos