Escalfament polític global

Polarització, polarització, polarització. És la paraula de l’any, de la dècada. La fem servir amb una freqüència tan banal que, com una moneda vella, perd definició.

La paraula aspira a assenyalar la distància entre dos grups de gent tan incapaços d’entendre’s que sembla que els uns habiten el pol Nord i els altres el pol Sud. Uns miren cap amunt i els altres, cap avall. No es poden ni veure. La sensació de fred que la paraula comporta, tot i això, és enganyosa. Fredor expressa manca d’interès o de passió quan el problema amb aquesta polarització de la qual tant parlem és que genera una calor infernal. El que estem vivint és, més aviat, un escalfament polític global.

Una altra paraula molt de moda últimament, en aquest cas una que acabem d’inventar, és postveritat, que el diccionari Oxford acaba de definir en la seva versió anglesa com un fenomen en el qual els sentiments o els prejudicis influeixen més que els fets en les opinions de les persones.

La suma de les dues paraules, polarització i postveritat, retrata un clima d’irracionalitat col·lectiva no gaire diferent del que en altres èpoques va conduir a guerres. El pitjor és que no només odiem l’opinió, odiem la persona que l’expressa. La filòsofa alemanya Hannah Arendt detectava aquí una tendència típica de l’esquerra. “L’esquerra –va escriure als anys seixanta– sempre vol demostrar que la dreta és dolenta, no només que està equivocada”.

Avui ho fan tots. I per descomptat que l’esquerra continua igual. Ja saben: a Anglaterra, on visc, com a la resta d’Europa i a Amèrica Llatina, els partits conservadors menteixen quan diuen que el seu objectiu és que tots els seus compatriotes tinguin l’oportunitat de prosperar; la malvada missió de l’actual primera ministra, Theresa May, i dels seus correligionaris al món occidental, consisteix a enriquir els rics i xuclar la sang dels pobres.

No només es discrepa; es demonitza. I ara tots s’afegeixen al joc. Aquests hàbits mentals característics de l’esquerra religiosa, i de la Santa Inquisició abans de sant Marx i sant Lenin, s’han expandit a tots els bàndols.

L’independentisme català considera, per exemple, que el PP i Ciutadans són “fatxes”. El PP i Ciutadans consideren que els independentistes són tan dolents –no és inusual dir-los “nazis” – que els sembla just que els seus líders estiguin presos sense judici. De manera que a Espanya s’ha passat de discrepar a demonitzar, a castigar. La veritat empírica, esclar, és que tant els uns com els altres són o ineptes o infantils o (com en el cas d’alguns dels jutges del Tribunal Suprem) una mica bojos –o una barreja de les tres coses–. El simple fet que facin aquestes comparacions amb Franco o amb Hitler i que empresonin els seus enemics polítics delata precisament com d’ineptes, infantils i bojos són.

Però això són criaturades comparat amb el que veiem als Estats Units, on tot és més gran (començant per la tassa de cafè que m’han servit aquest matí aquí a Los Angeles) i més bèstia (la pena capital, les armes, etcètera) i té conseqüències més alarmants per a la resta del planeta Terra.

L’abisme que divideix les dues parts en la cada dia menys potent hiperpotència és tal que és impossible que un costat conversi amb l’altre. Sembla que parlen dos idiomes diferents. La tribu republicana de Trump fa pinya al voltant de l’odi que senten per aquella elit urbana relativament adinerada, aparentment intel·lectual i #MeToo progre encarnada en les figures demòcrates de Hillary Clinton i Barack Obama.

No entra en joc la raó, o si més no l’interès material propi. Nosaltres som sunnites i vostès són xiïtes, nosaltres som protestants i vostès són catòlics (del segle XVI) i la veritat mesurable de les coses és irrellevant. Si el nostre Moisès ens diu que abaixar els impostos als rics i destruir el sistema de salut pública és bo per a tothom, i que és una mentida que el clima està canviant, i que Kim Jong-un i Putin són els nostres amics, i que no va tenir relacions sexuals amb Stormy Daniels, i que té un matrimoni feliç amb Melania i que la terra és plana, doncs ens ho creiem tot i més.

La brillantor de Trump ha consistit a aconseguir el ressentiment d’un ampli sector de la població i convertir-lo en or electoral. Ell, i només ell, pot alliberar els seus seguidors de les seves pors, enveges i inseguretats. La qüestió és prendre’s la revenja, seure al tron de les elits, riure-se’n, tornar-los bojos. I s’ha aconseguit. El simple fet que un bufó sigui president i que no passi cap dia sense que es burli de les elits i dels seus valors políticament correctes ja és prou revenja, amb el triomf afegit que s’ha aconseguit encomanar l’odi a l’elit autocomplaent. Hem provocat que es delatin pel que són. S’han rebaixat al nostre nivell, s’han afegit a la cridòria de la jungla.

Això no és motiu per riure. Què passa si hi ha un impeachment i les elits aconsegueixen destronar Trump? Com reaccionaran els seus incondicionals? Amb violència? Linxaran, incendiaran, recorreran a les armes? Fa por.

L’emoció usurpa la raó. Els ànims estan que cremen i els pols es fonen. El que cal fer ràpid, i no només als Estats Units, és abaixar la temperatura, i això es fa en primer lloc distingint entre els judicis polítics i els morals, entre les opinions i les persones. Cadascú ho ha d’intentar des del seu espai particular.

Jo, per exemple, he de posar-me a prova i donar exemple amb el tema que més m’enfurisma actualment, el del Brexit. Boris Johnson, David Davis i Jacob Rees-Mogg són les tres figures polítiques conservadores que impulsen amb més vigor la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Jeremy Corbyn, el líder laborista, és el seu còmplice útil a l’esquerra. Tots volen a la seva manera “recuperar el control” i deixar de ser vassalls de Brussel·les. Somien que el seu país o torni a ser un poder imperial, com al segle XIX, o que triomfi on van fracassar la Unió Soviètica, la Xina i Cuba en el segle XX. Són opinions i visions que, he de confessar, desdenyo, odio, em repugnen. Però pel que fa a les persones... les persones... cal diferenciar, s’ha de... però és que són tots uns hipòcrites, oportunistes, mentiders, falsos i covards, són uns grandíssims fills de puta! Que els afusellin, que els cremin a la foguera!

Oh, espera... No. Millor no... eh, no. Calma.

A Espanya s’ha passat de discrepar a demonitzar; la veritat empírica, esclar, és que tant els uns com els altres són o ineptes o infantils o –com alguns dels jutges del Suprem– una mica bojos

El que cal fer ràpid, i no només als Estats Units, és abaixar la temperatura, i això es fa en primer lloc distingint entre els judicis polítics i els morals, entre les opinions i les persones

ORIOL MALET