L’abella de flor en flor

Una notícia ha passat aquesta setmana sense pena ni glòria. El Tribunal Suprem ha ratificat la condemna als sis fills de José María Ruiz Mateos (les filles no compten en aquesta família) per estafa agreujada i els condemna a dos anys i mig de presó cadascun més una multa de 24.000 euros per cap. No la pagaran, per descomptat. El motiu de la condemna? Fer exactament el que va fer el seu pare tota la vida: estafar.

Durant 50 anys, José María Ruiz Mateos va teixir una xarxa de mentides, mitges veritats, exageracions i un gran domini de la comunicació populista que seria ara l’enveja de Steve Bannon, el gran estrateg de Donald Trump. Hi tindria molt en comú, perquè l’empresari (fa vergonya dirne així) era, a banda d’un catòlic integrista, un ultradretà de manual. Això no li va impedir tenir vàries amants i una filla fora del matrimoni, per cert. Com una aranya, més que com l’abella que tenia com a símbol, va repetir fins a tres vegades la mateixa estafa piramidal. Demanava crèdit per comprar una propietat o una empresa. Sobre aquesta compra demanava un altre crèdit amb el qual eixugava una part del primer deute i avançava l’entrada per comprar un nou actiu, sobre el qual demanava un nou crèdit... i així fins a l’extenuació. Paral·lelament, anava buidant les compres de patrimoni, venent els terrenys de les cases o les empreses, la maquinària, etcètera i feia desaparèixer els diners cap a paradisos fiscals o sota comptabilitat de fantasia. Deixava de pagar impostos, fossin sobre beneficis o la seguretat social dels treballadors, i tampoc pagava crèdits i hipoteques. Així anava fent fins que la teranyina era tan grossa, que els bancs no poden executar els deutes per por de veure’s arrossegats al desastre. La primera vegada, l’Estat va intervenir l’empresa, Rumasa. Greu error: va carregar sobre tots els espanyols el cost de l’estafa i va convertir Ruiz Mateos en una víctima ploranera que, mentre s’escapava per evitar ser jutjat, acusava el Govern i els magistrats de no voler-li fer justícia. Per desgràcia, molts ciutadans el van creure. Els mateixos que van picar en la segona part de l’estafa, quan van demanar diners a través de pagarés de fingida solvència per muntar la Nueva Rumasa. Òbviament, van aparèixer de nou les teranyines, els diners van desaparèixer i encara els busquen. La tercera part, amb el patriarca ja víctima de l’edat, la van continuar els seus fills. Dos d’ells ja eren a la presó abans de la sentència d’aquesta setmana, veurem si els altres quatre s’hi sumen. No detallaré el cas rere la sentència: és un calc, en metodologia, als dos precedents. Les excuses donades pels germans Ruiz Mateos són també una còpia de les del pare.

Em sap greu que aquesta notícia hagi passat desapercebuda. És un cop a la moral de país, un exemple que, quan et poses a robar, millor que ho facis a l’engròs, perquè al detall t’enganxen fàcil i acabes a la misèria. Quan els Ruiz Mateos demanaven diners en anuncis a la premsa, la Comissió Nacional del Mercat de Valors advertia els futurs inversors que calia informar-se’n bé. Una resposta massa tímida per evitar que una família de xoriços amb vestit hagin viscut a costa de tots durant més de mig segle.

Com una aranya, més que com l’abella que tenia com a símbol, Ruiz Mateos va repetir fins a tres vegades la mateixa estafa