Green Park

Jo vaig a dormir d’hora, molt d’hora: a les nou, màxim les deu, ja sóc al llit. És el primer son que acostuma a durar un parell d’hores, però dijous (18 d’octubre), a la part alta del passeig de Sant Joan, amb el soroll de l’helicòpter (n’hi havia un o dos?) no aconseguia adormir-me (acostumo a dormir amb la finestra oberta, faci el temps que faci, tret de si s’acosta un temporal). Què dimonis passa?, em vaig preguntar. La resposta me la va donar el vell transistor que tinc a la tauleta de nit: “Manifestació violenta a Gràcia amb motiu del desallotjament pels mossos d’una casa okupada. Crema de contenidors, destrosses en oficines bancàries i immobiliàries...”. Cap a dos quarts de deu, l’helicòpter o els helicòpters fan mutis i aconsegueixo adormir-me, mentre penso en la Festa del Gat que demà passat (ahir per al lector) se celebra a la plaça del Diamant i a la qual acostumo a anar encara que només sigui per prendre’m un whiskey i deixar anar uns quants miols, o un marramiau, a les meves guapes veïnes de la taula del costat.

Des que es va morir el meu gat Maurizio acostumo anar a la Festa del Gat. En realitat, la festivitat del gat, o qualsevol altra festivitat gracienca, no deixa de ser una excusa per sortir de casa, fugir del barri i endinsar-me en la república veïna amb la intenció, vana intenció, de divertir-me una estoneta o veure, això sí, com els altres es diverteixen. Quan, fa ja prop de trenta anys vaig venir a viure al barri no necessitava anar a Gràcia per divertir-me. N’hi havia prou amb acostar-me al Green Park, a la cantonada del carrer Rosselló amb Bailèn. El Green Park era, segons em va explicar un veí, un dels pubs més vells de Barcelona. El local era més aviat petitó: una gran barra en forma d’ele, unes quantes tauletes, uns sofàs il·luminats amb una llum discreta perquè les parelles poguessin fer-se un petó de rosca i magrejar-se més o menys a consciència. Quadres amb marques de ginebres i cerveses, més algun bòlid o una moto la mar de xula. La diana per jugar als dards, la maquineta del milió i la inevitable pantalla per veure els partits del Barça i de l’Espanyol.

Quan me’n vaig anar a viure al barri, el Green Park em semblava un local antediluvià. ¿Què hi feien aquelles parelles, algunes granadetes, magrejant-se en públic quan podien estar cardant tranquils, còmodament, a casa del papa, de la mama, a la seva pròpia casa o a la Casita Blanca? El que jo ignorava és que alguna d’aquelles parelles granadetes anaven a ferse petons, a magrejar-se al Green Park perquè és precisament allà on es van conèixer 19 o 23 anys enrere, abans de convertir-se en un respectable matrimoni o una no menys respectable parella. El Green Park era un pub de barri, d’amics, amics antediluvians.

Però un bon dia va arribar al Green Park, rere la barra, un mosso, madrileny, de 27 anys, del Betis, que preparava el dry martini a la manera de Buñuel (un chupitote de ginebra i una gota de martini). Es deia Juan Carlos Mimbreda, era fill d’un periodista que confeccionava a casa seva, d’amagatotis, les maquetes de Mundo Obrero i que, criat al madrileny barri de la Prosperidad, havia après la sintaxi del discjòquei a l’Abbey Road, el pub del seu barri, gràcies al “maestro Ramón”.

Després de viatjar amb el seu pare al Carib, en Juan Carlos es va enfilar a un avió i va marxar a Edimburg on, amb uns amics madrilenys va obrir el seu propi pub, on a més de cuinar truites de patata amb xoriço, va descobrir el jazz i Paolo Conte –l’hi va fer conèixer un amic australià–, un Paolo Conte (“Un gelato al limon”), que en Juan Carlos em posava cada nit quan em veia arribar, amb María Jesús de Elda, la meva dona, després que ens haguessin fet fora del Bauma. Paolo Conte, John Magoll, Louis Prima, Mungo Jerry, Renato Carasone, Questa piccolissima serenata... I molt blues, molta música de Cap Verd i la millor música caribenya. Cada nit, quan tancava el Bauma, recorríem els pocs metres que separaven un local de l’altre fent salts i cantant la cançó d’Elton John i Taupin: “Me and you rendez vous / In the club at the end of the street”. I preníem l’última copa al Green Park, amb en Juan Carlos, amb la Bea, una noia de Tarragona amb un anell que li penjava del melic i que compartia la barra amb en Juan Carlos, i amb en Dracma, un cadell de pastor alemany, el gos de la Bea. I amb Paolo Conte o Sarah Vaughan. What a difference a day made... I puc assegurar-vos que els molls de la peixateria Membrado que a les nits dormen al frigorífic, després de sentir cantar Paolo Conte bellugaven la cua la mar de contents.

No sé què se n’ha fet d’aquell mosso madrileny ni de la Bea ni del seu preciós gos. Deu fer un parell d’anys que el Green Park va tancar. El simpàtic argentí de La Neura se’l va quedar i hi va muntar una cocteleria, però no li va funcionar. Ara amenaça amb una vermuteria amb tapes, com Déu mana. Confio que li vagi millor.

PS. Llegida la divertida columna del col·lega Monzó sobre el sopar del Planeta (La Vanguardia, 19 d’octubre). “A qui se li acut, en un sopar multitudinari, literari, posar centres de taula amb llibres de valor?”, escriu l’amic Quim. “És tan fàcil que una copa vessi i els taqui...”. Tinc una idea: en el pròxim sopar del Planeta posin zolas com a centres de taula. Zolas, sí, de Zola, Emile Zola, el cèlebre escriptor francès. Llibres de Zola? No, home, orinals! Zolas, així anomenava la burgesia francesa, catòlica i monàrquica, els orinals en clara referència als llibres d’Emile Zola. Zolas de porcellana, n’hi ha de preciosos, i si s’escau amb un rajolí de pipí d’algun membre del jurat, o d’un autor o autora de la casa.

Quan vaig arribar al barri no havia d’anar a Gràcia per divertir-me; només havia d’acostar-me al pub de Rosselló amb Bailèn

LLIBERT TEIXIDÓ Els incidents de dijous van alterar el descans dels veïns de Gràcia i la part alta del passeig de Sant Joan