La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com demostrar que la moda no és una frivolitat
El Museu de Filadèlfia, que atresora el vestit nupcial de Grace Kelly, trenca tòpics exposant els dissenys com escultures
L’interior de la sabata porta escrit un nom amb lletres d’or encara brillant: Grace Kelly.
Filla de Filadèlfia, Grace va assolir jove la glòria cinematogràfica i va entrar a l’olimp dels mites, una de les dives inoblidables de la història del cinema. Va entrar en la llegenda quan va fer realitat un somni de cel·luloide.
Es va retirar als 26 anys per casar-se amb Rainier III de Mònaco. Van contreure matrimoni civil el 18 d’abril del 1956. L’endemà es va celebrar el casament religiós a la catedral del principat.
Ja com a princesa consort, va tornar a la seva ciutat natal al cap de poques setmanes per oferir un regal molt particular. Va donar al Museu d’Art de Filadèlfia el vestit i els accessoris amb els quals va dir “sí” en aquest conte de fades més propi de la factoria Disney que de les tribulacions quotidianes.
Aquell vestit, dissenyat per la nord-americana Helen Rose, es defineix “com un conjunt senzill de puntes, perla i seda”.
Segons la historiadora Kristina Haugland, va estar exposat durant anys i es va convertir en un dels objectes més populars i estimats de la institució. Després es va guardar. “És molt fràgil i només s’exhibeix en comptades ocasions, però continua sent una peça de referència en els estàndards de l’elegància nupcial”, afirma Haugland quan conclou el recorregut en la presentació de la mostra Moda fabulosa, del nou look de Dior fins avui, de la qual ella és la ideòloga i comissaria.
El xou, obert des d’aquesta setmana, està programat fins al proper tres de març. Massa mesos de tragí per a un tresor tan delicat.
A falta d’aquesta peça, de la qual hi ha constància en una foto, aquí hi ha la lligadura del cap, també de Helen Rose i realitzada pel departament de vestuari de la Metro Goldwyn Mayer; el missal, amb decoració d’aquests mateixos estudis cinematogràfics, i el calçat, amb taló de 6,3 centímetres, creat per David Evins, que era un dels principals mestres en aquella època.
“Per descomptat que la moda és un art”, replica la comissària. “Tot i que és una cosa diferent d’altres tipus d’art, si observes les línies i la creativitat de l’artesania d’aquests exemplars pots veure que és una mica més que el que la gent utilitza per vestir”, subratlla.
“Són com escultures, la diferència és que les lluïm al cos i no són estàtiques”, afegeix.
A més de complements, l’exposició aplega 61 conjunts, entre
La mostra arrenca amb la revolució de Dior i arriba fins avui descrivint èpoques Aquest museu disposa d’una col·lecció de 30.000 peces, la més gran dels Estats Units
vestits i vestits jaqueta en diversos formats, fins i tot un “vestit de gata” de Christian Lacroix, peça amb reminiscències de peixos i papallones “ideal per a dones que volen fer un tomb pel costat salvatge”.
Famós mundialment, més que per Grace Kelly, perquè a l’escalinata d’accés s’entrenava Rocky ,el boxejador interpretat per Sylvester Stallone el 1976 –hi té una estàtua–, el Museu d’Art de Filadèlfia disposa del considerat més gran estoc de peces de vestir als Estats Units. Té 30.000 peces.
“La nostra col·lecció és complicada d’emmagatzemar i complicada d’exhibir, però quan ho fem, el resultat és atractiu”, recalca el director executiu, Timothy Rub.
“És un homenatge a la creativitat, així com a la bellesa i el glamur”, assegura Haugland. “Un vestit no només expressa la visió del dissenyador, sinó el gust i el temps en què es va crear. És una immersió molt visual”, recalca.
Hi ha representats més d’una trentena dissenyadors, o modistes com li agradava dir a Cristóbal Balenciaga, un dels exposats en- tre les set seccions, més una introducció. A cada una de les estrades, una festa de llum, de color, de formes.
L’arrencada filosòfica es remunta a la primavera del 1948. “Espatlles arrodonides, cintura petita, malucs plens, faldilla llarga i completa, aquest vestit rosa pàl·lid de dues peces personifica la revolucionària nova imatge de Christian Dior que va redefinir l’ideal femení de l’alta moda”, assenyala el text de paret.
Al costat es contrasta un disseny de John Galliano, de la tardor/hivern del 1998, inspirat en aquell model de Dior amb què s’il·lustra la continuïtat i els continus canvis en la moda.
La peça més antiga, tot i això, és la icònica creació de 1947 d’Adrian, coneguda com “vestit de la victòria amb ales de vellut”. Adrian, dissenyador de moda de Hollywood, pensava que les dones lluïen més amb roba d’espatlles àmplies. La peça més recent és una capa (hivern 2018-2019) amb la firma de Rei Kawakubo, per a Comme des Garçons, en què contraposa “l’austeritat amb els excessos d’una fantasia voluptuosa”.
El recorregut inclou un “subestimat vestit en blanc i negre” de Chanel (1972), el vestit de mercuri de Geoffrey Beene (1994), el radicalisme de Paco Rabanne amb la peça composta de discos de plàstic units per anells de metall (1966) o el conjunt punk de Zandra Rhodes per a la seva col·lecció del 1977-1978.
“Hi ha una relació molt pròxima entre moda, història i cultura”, assenyala la comissària.
Haugland riu quan li indica que només dos homes, entre una tropa de reporteres i crítiques, han seguit el seu recorregut per la mostra. Respon contra el tòpic. “La moda sovint ha estat menyspreada com una frivolitat en part perquè s’associa a la dona. Se li ha tret importància tractant-la de cosa estúpida, femenina i sense cervell. Aquí es veu que és totalment al contrari”.
De tornada al principi, que és el final del tour: la sabata amb el nom de Grace Kelly és l’esquerra. L’altra la rubrica el seu dissenyador, David Evins.
“Es va posar un centau de coure a la sabata dreta perquè portés bona sort”, s’informa. Abans de pensar com va morir la princesa consort, més val veure La finestra indiscreta i gaudir de la diva immortal.