Mirar endarrere o endavant

L’independentisme viu abonat a aniversaris i commemoracions; mentrestant, el temps passa

L’independentisme viu abonat als aniversaris i a les commemoracions. Aquest 11 de setembre va commemorar el 304è aniversari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques. El primer d’octubre gairebé es va consumar un assalt al Parlament durant la celebració del primer aniversari del referèndum de l’1-O. Dilluns es va retre homenatge al president Companys als 78 anys del seu afusellament. Dimarts hi va haver manifestacions per assenyalar el primer aniversari de l’ingrés a presó dels Jordis. No és descartable que es reiterin el 27-O, quan hagi passat un any de la declaració de la independència més breu. O al novembre, quan faci l’any de la primera entrada a la presó dels membres del Govern de la Generalitat que no es van escapar a l’estranger...

A què obeeix aquesta inclinació per l’aniversari? Potser a dos motius. El primer és enaltir les gestes pretèrites del sobiranisme, per alimentar la moral de simpatitzants i activistes a punt d’un atac de frustració i, així, assegurar la seva perpètua mobilització. El segon, il·luminar il·lusòriament amb aquests records un futur boirós, en què uns reincidirien en les urgències i els errors del passat, tot i les insatisfactòries conseqüències que tindria, i d’altres optarien per una via de progrés més lenta, però potser més fructífera i sens dubte menys lesiva.

Els aniversaris es poden festejar, celebrar o, simplement, commemorar. Els Estats Units celebren l’aniversari del 4 de juliol, perquè va ser aquest dia del 1776 quan es va signar la declaració d’independència, encara en vigor. França celebra cada 14 de juliol la seva festa nacional, perquè va ser aquest dia del 1789 quan va començar la revolució que donaria pas a la república. A Catalunya, en general, els aniversaris de l’independentisme es commemoren. Perquè les efemèrides triades per evocar-les no acostumen a ser aptes per al festeig. Seria lleig celebrar derrotes, afusellaments o empresonaments, de manera que només es commemoren, amb l’esperança que el record de revessos diversos –inevitables, imperdonables o autoinfligits– es transformi en promesa de futur.

Tot indica que aquesta és una vana esperança. Probablement, el futur es construeix més bé mirant més endavant i menys endarrere. En cas de ser així, la crònica inclinació per l’aniversari seria un clar símptoma de la deriva de l’independentisme, que congela el temps de tothom, disposat a sacrificar-lo a l’altar de la seva dignitat ofesa. El temps és un preuat bé col·lectiu. Malgastar-lo mirant endarrere és injust i erroni. “Envellim al pas silenciós dels anys i els dies fugen sense que cap fre els aturi”, ens va advertir Ovidi. Podríem afegirhi que els dies dedicats a l’ahir, distrets en aniversaris, encara fugen més veloços. Cal oblidarse una mica dels aniversaris i aplicar-se en la construcció d’un futur comú. Un altre aniversari? No, gràcies! Una altra efemèride? Tal dia farà un any!