La Vanguardia (Català-1ª edició)
La pàtria del coneixement
Amb motiu del lliurament dels premis Princesa d’Astúries, el cap de l’Estat, en una intervenció amb menys “intenció política” que anys anteriors, va fer una aferrissada defensa de la Carta Magna, “fruit de la concòrdia i el desig de reconciliació i pau”, que aquest any celebra els 40 anys: “Democràcia i llibertat és el que representa i significa per a Espanya, per al poble espanyol, la nostra Constitució”.
En el seu discurs, el Rei no va fer referència a la recent reprovació declarativa del parlament català ni a les últimes declaracions del president de la Generalitat a Ginebra, en què ha titllat Felip VI de “hooligan amb corona”.
Una fornida representació dels poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial) va simbolitzar el fort suport de les institucions al cap de l’Estat.
El Rei, que ha fet cas omís a les iniciatives unilaterals que busquen la fallida de la Constitució, va rebre una càlida acollida, quan va reivindicar la Carta Magna com “un gran exemple del qual podem sentir-nos profundament orgullosos; una lliçó de convivència que dignifica la política i engrandeix la nostra Història; la millor mostra de la generositat, la maduresa i la responsabilitat de tot un poble que va guanyar la democràcia i la llibertat”.
Els desplaçaments del cap d’Estat pels diferents espais del país no estan exempts de l’existència de conflictes. En aquesta ocasió, la seva presència al Principat d’Astúries ha coincidit amb l’anunci d’Alcoa, tercera productora d’alumini del món, receptora d’abundants fons públics, de tancar la seva planta d’Avilés, 317 acomiadaments. Una deslocalització, segons ha explicat la multinacional, conseqüència dels alts costos energètics.
Els guardonats d’aquesta edició van reivindicar en els seus discursos des de la filosofia fins al cinema, passant pel periodisme i la destrucció del mar.
El filòsof dels Estats Units Michael Sandel, premi de Ciències Socials, exponent dels intel·lectuals que comencen a posar en solfa l’actitud passiva del poder, va culpar les elits, escasses d’imaginació i sobrades de supèrbia, de l’aparició de la intolerància i els populismes: “Les elits han de fer un exercici de crítica i, molt més important, d’autocrítica”.
Amb precedents sefardites, Sandel va aprofitar la seva brillant performance al teatre Campoamor per convidar els ciutadans a fer-se preguntes difícils com a principal esperança per arreglar un món on la democràcia s’enfronta a “temps de ràbia, rancúnia i supervivència”. El professor de Harvard, per a qui la democràcia està en risc per culpa de les desigualtats socials, va delatar els excessos de l’economia de mercat: “Costa molt viure i sobreviure i, tot i que no podem redreçar la història, sí que podem explicar-la”. Per a Sandel, “filosofar és no poder dormir”
La periodista mexicana Alma Guillermoprieto, que narra els esdeveniments més cruels i l’heroisme de qui no té res, guardonada amb el premi de Comunicació i Humanitats, va recordar els 45 reporters assassinats aquest any, va defensar apassionadament un periodisme poderós, respectat pels governs (“el millor periodisme és el que indaga i investiga”) i va animar els joves periodistes a no renunciar al seu somni: “Feu-ho, sense por, perquè expliquem la història del món cada dia. Perquè deixem constància del que molts d’altres volen tapar. Perquè fem falta”. Periodista ineludible per entendre Llatinoamèrica, escriu a The Guardian i The Washington Post.
Després de Coppola –premi de les Arts el 2015 (“el cinema sense risc és com no fer l’amor i voler fills”), quan va posar com a condició que durant la seva estada no posessin la banda sonora d’El padrí (i no li van fer cas)– aquest any el premi va ser per a Martin Scorsese (75 anys, casat cinc vegades), que va aprendre l’ofici de director (Taxi driver )a les sales de cinema del seu barri de Nova York on, com a nen asmàtic, es refugiava. A Oviedo, el gran amic de Robert de Niro (“la confiança, a tots els nivells”), va mantenir una trobada amb cinèfils, majoritàriament catalans, en una antiga fàbrica d’armes que va abandonar la seva activitat industrial fa anys. “Sento humilitat i esglai en aquestes circumstàncies”, va confessar a un teatre entregat al mediàtic Scorsese, que ens va descobrir Little Italy a les seves pel·lícules, rodades a Nova York. Després va fer un cant al cinema com a art davant la seva actual devaluació per la utilització de la tecnologia sense criteri o la imposició de l’interès comercial. “El cinema s’està devaluant pel clima verinós que ens envolta”, va advertir, i va mostrar la seva preocupació pel futur.
L’oceanògrafa Sylvia Earle, premi de la Concòrdia, va tancar els parlaments dels guardonats. El seu al·legat –“Llancem vuit milions de tones de plàstic cada any a l’oceà”– va fer estremir els espectadors: “L’oceà és massa resistent per al que els humans poguessin fer. Els peixos no tenen on amagar-se. La guerra contra el mar ha pres la forma d’abocaments contaminants massius o sobreexplotació pesquera. Cal fer les paus amb la naturalesa. Sense blau no hi haurà verd. Però la bona notícia és que per primera vegada a la història podem posar-hi remei perquè podem comprovar el que es pot fer per curar el dany”.
El Monarca va tancar l’exordi als premiats retent homenatge a les persones i institucions que treballen per construir un món més just, més humà, més digne; amb la pau i la concòrdia com a referències i inspiració; i dins del respecte a la veritat, a principis sòlids i conviccions profundes.
El Rei va acabar parafrasejant l’escriptor Stefan Zweig: “Compartim una mateixa pàtria: la pàtria del coneixement, de la cultura, de la ciència i de la solidaritat. Una pàtria de fronteres traçades per la saviesa, l’entrega a uns ideals, l’esforç i la intel·ligència”.
Sandel va convidar a fer-se preguntes difícils per arreglar una democràcia que s’enfronta a la ràbia i la rancúnia