La Vanguardia (Català-1ª edició)
Compte amb els suports explícits
El Reial Madrid va encadenar la tercera derrota successiva, una estadística que es torna més preocupant per a la seva afició pel rang dels rivals: CSKA de Moscou, Alabès i Llevant. No es pot prendre per un accident, per tant. El Madrid s’ha abocat a una crisi de conseqüències impredictibles que probablement començarà amb el suport incondicional a Julen Lopetegui i la reprimenda al periodisme insubmís. Res no és més temible per al destí d’un tècnic del Reial Madrid que el suport explícit de Florentino Pérez, amb conferència de premsa inclosa. Va defensar tant Rafa Benítez que a ningú li va estranyar que l’acomiadés a meitat de temporada.
La posició de Julen Lopetegui és tan delicada pels mals resultats de l’equip com per a poca estima que Florentino Pérez acostuma a tenir pels entrenadors, pels que perden i pels que guanyen. Mai no va amagar el menyspreu per Vicente del Bosque ni per Pellegrini. Va aguantar Ancelotti molt més del que li hauria agradat, pressionat per la victòria sobre l’Atlètic a la final de Lisboa. Benítez va tenir clar des del principi quins jugadors agradaven al president i quins no. Quan va triar els que agradaven al president, va perdre amb el Barça al Bernabeu. I llavors se’l va titllar de fluix.
Zidane va fer al president una versió molt refinada de la seva cèlebre croqueta. El tècnic francès va arribar a la final de Kíev tan qüestionat que la derrota amb el Liverpool significaria irremeiablement el seu acomiadament. El Madrid va guanyar i Zidane, que havia observat pèssims senyals en un equip que havia acabat a 17 punts del Barça, va aprofitar la seva avantatjosa posició i unes lletgíssimes declaracions de Bale per abandonar el club. No hi ha precedents en els 16 anys de mandat del president.
En la peculiar escala de desafectes de Florentino Pérez, només els periodistes superen els entrenadors, als quals en general considera personatges sobrevalorats, excessivament ben pagats i molt capritxosos. Al president del Reial Madrid només n’hi ha agradat un: José Mourinho. Li agradaven les seves maneres de caporal reenganxat, el temor que produïa en la plantilla i fins i tot la insolència del portuguès per arrogar-se un paper que no li corresponia. No poques vegades va actuar com si fos el president de facto. Ningú no li va portar la contrària. Florentino Pérez el va plorar abundantment, però la realitat es va imposar: no el volien els jugadors ni una bona part de la massa social. I els resultats amb el portuguès no van ser mai els promesos.
La peculiaritat de Lopetegui rau en la seva procedència. Era el tècnic d’una selecció que no havia perdut un partit en dos anys i afrontava el Mundial amb l’etiqueta de favorit. Un equip, d’altra banda, que havia incorporat una bona dosi de simbolisme polític després dels esdeveniments de Catalunya. En un episodi insòlit, el tècnic va acceptar l’oferta del Madrid dos dies abans d’arrencar el Mundial, amb unes conseqüències devastadores per a la selecció. L’acord només es podia interpretar per la fascinació que sentia Lopetegui pel Madrid, molt comuna en el seu gremi, i per l’alta estima que Florentino havia de sentir pel tècnic. Els més escèptics parlen d’una elecció per descart: cap dels que volia el club no va acceptar el càrrec.
Qualsevol sap que Lopetegui és en una situació molt delicada, i que alguna responsabilitat té en el decebedor recorregut de l’equip, però també és víctima de la paràlisi del club en el mercat. On abans era el rei, ara ningú no l’entén. Com s’explica que els fitxatges més cars dels dos últims anys siguin dos brasilers de 17 anys, Vinicius i Rodrygo? El primer no va ser convocat ahir contra el Llevant; el segon continua jugant al Santos.
El Madrid s’ha abocat a una crisi de conseqüències impredictibles que començarà pel suport al tècnic i la reprimenda al periodisme insubmís