L’ombra d’un gegant

El combat del segle

Autor i director: Denise Duncan Intèrprets: Queralt Albinyana, Àlex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara

Lloc i data: Sala Beckett (21/X/2020)

El boxejador és un personatge molt atractiu. Concentra més bé que ningú l’ascensió i la caiguda d’un ésser humà. En el cas de Jack Johnson, campió dels pesos pesants entre el 1908 i el 1915, s’hi afegeix la seva dimensió històrica, referent de la lluita contra la segregació racial per la seva vida personal i èxits en la lona contra contrincants negres (permès) i blancs (prohibit). Aterra a Barcelona el 1916 fugint de l’assetjament penal racista. Aquí serà actor de cinema, torero, publicista –sense èxit–, però sobretot un showman que explota la boxa com a nou espectacle de masses. Una performance serà el seu combat amb el poeta-púgil Arthur

Cravan a la Monumental.

Aquesta idea de l’entreteniment té el seu pes en la posada en escena de Denise Duncan. El combat del segle és un drama que guareix el seu complex protagonista i un inesperat espectacle musical amb l’estilitzada sordidesa del Chicago de Kander & Ebb. A la Beckett ha renascut l’Excelsior, antre elegant, veí fins al 1947 de l’hotel Oriente a la Rambla. Escenari per a un cabaret, un ring, un tribunal, una cel·la o una llar conjugal. Jazz i blues per separar els episodis biogràfics. Música gravada i veus en directe amb swing. Les de Queralt Albinyana i Yolanda Sikara, actrius que amb Andrea Ros donen vida a l’univers femení de l’obra: mares, esposes, amants. Refugis. El masculí està concentrat en Àlex Brendemühl. Ell és l’altre: Cravan, Joe Choynski i James J. Jeffries, “l’última gran esperança blanca”, el vençut –com l’orgull blanc– en el “combat del segle” de Reno.

Una altra sorpresa és l’aire clàssic del text, qualitat atemporal que esmorteeix la seva oberta intenció de denúncia, com si fos lluny de l’energia del #MeToo o el BLM, malgrat el gest-memòria. Hi ha crítica al racisme i a la violència de gènere –la primera dona de Johnson la van hospitalitzar per una pallissa–, però en la seva representació menys crua. També sorprèn la forta dependència del protagonista dels altres personatges. No és només pel poc carisma que desprèn Armando Buika –actor amb dificultats per aportar grandesa dramàtica a Johnson–, també per la seva imperceptible evolució. Una imatge congelada i fora d’eix. Desposseït del discurs en què totes les mirades es fixen en el protagonista. La millor escena de l’obra fins i tot és sense ell: el diàleg entre l’esposa i l’amant, excel·lents Albinyana i Ros jugant-se dignitat i posició amb la brillant imatge del gat de carrer. Allà Duncan la clava, igual que en l’aparició de les ombres, moments de lluïment per a Sikara i Brendemühl. Si a la Monumental Cravan va fer un petó al terra en el sisè assalt, a la Beckett guanya amb claredat per punts al gegant de Galveston.