Malestar? Fraternitat!

La propagació del virus torna a ser tan espantosa, que els governs central i autonòmics, amb dificultats, dubtes i no poques picabaralles, estan imposant severes restriccions a la vida econòmica i social. Propietaris i treballadors de restaurants i cafeteries ja en tenen malaventurada prova. Tothom tem que calgui imposar mesures molt més dràstiques que el toc de queda. Ja no es descarta un nou i extremós confinament. La proposta del president Sánchez d’allargar l’estat d’alarma fins a la primavera no té gaire consens, però indica que les previsions són molt pessimistes. El virus, ho sabíem, és molt contagiós; però encara desconeixem amb quin grau de virulència es comportarà quan faci fred.

Les actuals restriccions obeeixen a la inconsciència d’una part de la ciutadania en el temps de lleure. Però, atès que els llocs tancats i el transport públic són grans fonts de contagi, els experts recomanen frenar al màxim les relacions laborals. D’aquí la insistència en el teletreball; i com que el teletreball només es possible en determinats sectors laborals, la gran víctima de la Covid-19 és i serà l’ocupació. La taxa d’atur ha pujat fins al 16,3%. Ens acostem a marxes forçades al 20% d’aturats. Una xifra catastròfica a la qual cal afegir-hi els ERTO, oficialment empleats, però desvinculats de la seva feina des de fa mesos. La meitat dels llocs de treball perduts

Com la salut i com l’economia, la democràcia està en perill; el paraigua d’Europa és ample, però no fa miracles

s’han recuperat, però podran resistir l’embat d’una segona onada?

Per postres, hi ha una dada terrorífica: l’atur juvenil ja passa del 40%. La xifra és tan dramàtica que parla per si sola. Es veu a venir la tragèdia social. Per això, darrerament, diversos analistes subratllen aquesta paradoxa: just quan sembla que la polarització política comença a modularse, el malestar social apareix com el gran repte del país. A Itàlia ja és al carrer. Aquí pot ser-hi qualsevol dia. Corrents ideològics antagònics jugaran a encendre el malestar. Les extremes dretes i esquerres ja estan preparant l’encenedor. És ben clar que, al marge dels malalts greus i dels morts per causa del coronavirus, la gran víctima d’aquesta pandèmia és l’economia, en abstracte, i, en particular, l’ocupació. Les classes mitjanes i populars, en decadència des de fa més d’una dècada, estan a punt de tocar fons.

Malgrat els pressupostos socials que es preparen, ben aviat el dilema es plantejarà de manera molt crua. D’una banda, desordre, revolta, potser violència, per part dels perdedors, que seran molts. De l’altra, molta por i demanda d’ordre i mà dura per part dels que se salvin de la catàstrofe. La solució autoritària, que ja estava molt ben situada en l’escenari mundial, guanyarà molts punts. Com la salut i com l’economia, la democràcia està en perill. El paraigua d’Europa és ample, però no farà miracles. La nostra democràcia només se salvarà si, a més de fomentar la concertació per fer front al virus, els partits consensuen un gran pacte social, connecten amb la societat civil i impulsen un gran corrent de fraternitat.