Casado, el divorciat

Canviar de líder en un partit polític sempre és un assumpte perillós, arriscat i de final incert. El motiu és que el summe pontífex d’un partit ha de tenir autoritat interna, tirada electoral, profunditat intel·lectual, capacitat de gestió, bases morals sòlides, un aguant inaudit i un projecte polític clar. No és poca cosa, però és que si no l’electorat, el seu partit, els oponents i la premsa el trituraran com un pollet sobrant. El problema és, esclar, que és més fàcil trobar un minotaure que trobar algú que reuneixi tantes característiques positives.

Per exemple, sovint, quan s’ha de designar un nou dirigent no hi ha ningú que tingui prou autoritat interna. Això passa perquè el líder sortint així ho sol haver volgut, ja que els monarques no toleren bé que hi hagi hereus poderosos, no fos cas que en un moment de distracció el príncep se senti fort i tiri el rei per la finestra.

Però si, per la raó que sigui, al delfí sí que se li ha conferit una gran autoritat prèvia, aquest passa a ser corresponsable dels desencerts i desgastos que han propiciat el canvi de lideratge pel qual opta. Tots vam poder veure-ho en les primàries del Partit Popular el 2018, quan Soraya Sáenz de Santamaría estava gairebé tan deshidratada com Rajoy. En altres ocasions es dona la paradoxa que els successors més solvents són les persones que han hagut de prendre les decisions més difícils precisament perquè eren solvents, així han col·leccionat enemics i aquests els impedeixen d’assumir el comandament. Ho vam veure, per exemple, quan Almunia va perdre les primàries del PSOE.

Però el més difícil no és tot això. El més difícil és que no és possible saber si un jugador dona per jugar a la Champions o no fins que arriba el moment. Un pot veure el driblatge, la velocitat i estudiar les estadístiques, però no sap el que val un jugador fins que el veu jugar durant mesos al camp davant rivals forts i estadis plens.

A més, el cost d’equivocar-se és alt, es pot dir que doble: que el partit polític tingui un mal líder i haver d’iniciar un nou procés de successió. És per això que es pot deduir que els partits polítics que resolen més bé els seus processos de successió acaben sent els més longeus i els que gestionen més poder: aquí tenim el PNB i el Partit Conservador britànic. Per això fa falta planificació estratègica, que el poder intern estigui repartit entre diversos estaments, que existeixi una desenvolupada cultura del poder i que el partit es gestioni des d’aquella professionalitat inexorable que no permet que la immediatesa distregui del gran objectiu de tot partit polític, governar.

És per tot això que la situació del PP avui és tan perillosa. Pablo Casado ha assumit el lideratge formal del PP des de la fragilitat: sense experiència professional prèvia rellevant, sense una formació acadèmica sòlida, sense autoritat dins del partit i amb tot per demostrar en un moment estratègicament endimoniat per al PP.

Perquè el PP està en el seu pitjor moment des que Aznar en va assumir el comandament fa 30 anys després del fiasco

Sense autoritat i amb tot

per demostrar, el PP pot concloure que el seu

líder no és viable

d’una altra successió fallida, la d’Hernández Mancha. Casado té el llast de l’enorme corrupció popular i com a defensa només pot dir que llavors no tenia responsabilitats, confirmant la seva falta d’experiència i desconnexió amb el passat. Alhora, el seu espai polític està trencat, amb Vox i Ciutadans competint pels mateixos votants.

Davant una situació tan difícil i tenint un origen políticament flàccid, no és sorprenent la fluctuació política de Casado, que observem quan un dia titlla el president del Govern de mentider, il·legítim i tacat de sang i un altre descriu magistralment els desvaris de Vox sobre la Unió Europea i defensa la concòrdia de manera responsable i adulta. O quan no vol imposar-se a les perillosíssimes contradiccions pandèmiques de la seva protegida Díaz Ayuso, i alhora és respectuós amb el moderat Núñez Feijóo.

Aquest estat de les coses és una mala notícia, esclar, perquè Espanya necessita un partit de centredreta coherent i estructurat. Pel que fa a Pablo Casado, s’haurà d’espavilar políticament perquè corre el greu risc de demostrar al món que no és jugador de Champions, sinó que és un d’aquests que, com diu un molt bon amic meu, va tenir “dos bons partits, però va acabar al Cadis o al Huelva”. El perill per a ell és greu, perquè si el PP arriba a la conclusió que efectivament no és un líder viable, tots podrem presenciar com a Casado li incoaran un procés de divorci.

Alhora, en termes de lideratge és un moment dolç per al socialisme: Pedro Sánchez s’ha guanyat una autoritat interna indiscutible, té una acceptable tirada electoral, governa amb prou solvència, té com a gran rival electoral un partit debilitat i pot aprovar uns pressupostos que bé valen una legislatura. És per tot això que el president Sánchez, veient les grans dificultats de Casado, momentàniament pot sentir aquella gran felicitat que segons Conan el Bàrbar només es pot aconseguir després d’“esclafar els enemics, veure’ls fugir davant teu i sentir el lament de les seves dones”.