La Vanguardia (Català-1ª edició)
La temptació d’imitar la Xina
Hi ha motius per témer una crisi que s’emporti moltes de les conquestes socials assolides en els últims quaranta anys a Europa. Els motius aquesta vegada no són ni una guerra, ni una confrontació pels preus de les matèries primeres, ni un xoc diplomàtic entre les potències de la guerra freda. És un virus que no se sap com i per què rebrota però que actua com un enemic social que ha sembrat la por i el desconcert al món.
No soc partidari de teories de la conspiració, però vull constatar un fenomen que té la Xina com a principal actor. El virus procedeix de la ciutat de Wuhan, segons van admetre des del començament les autoritats de Pequín. Les precaucions i confinaments que ara fa un any vèiem per televisió ens semblaven una reacció insòlita i desmesurada. Hi ha una primera dada sorprenent: la rapidesa i la universalitat del contagi que va portar el coronavirus a la resta del món, comparat amb el control i la opacitat informativa de les autoritats xineses.
La Xina està controlada per més de vuitanta milions de membres del Partit Comunista, fundat el 1924, i entre les seves qualitats no es troba la transparència sinó un control estricte de la informació. No ens consten el nombre de morts per la pandèmia i tampoc no s’han divulgat les xifres sobre el contagi en altres ciutats xineses molt poblades com és el cas de Xangai, Pequín, Nanquín... Ni tan sols Hong Kong no ha estat castigat gaire severament. No deixa de ser un misteri perquè no aguanta la racionalitat.
Com pot el virus arribar a causar un milió de víctimes a tot el món i que a la Xina,
el país més poblat de la terra, les baixes tinguin una proporció molt petita respecte a Europa i els Estats Units?
No es pot comprovar si, com insinuen les teories conspiradores que d’alguna manera es fa seves Donald Trump des que la pandèmia va començar a castigar durament els Estats Units, es tracta d’un virus construït en un laboratori xinès i expandit per tot el món. Aquesta teoria no té fonament ni semblaria gaire intel·ligent perquè si no coneix fronteres podria saltar novament a la Xina i causar moltes morts a les seves ciutats i al camp. Tret que disposin d’una vacuna, cosa que no és versemblant.
Però, deixant de banda la geopolítica del virus, hi ha una realitat que es pot comprovar consultant les dades oficials que ofereix el Govern de Pequín i les que subministren els països democràtics occidentals. El PIB de la Xina en el segon trimestre del 2020 va créixer un 11,5% després d’una severa baixada de menys 10% en el primer trimestre. S’ha recuperat de la patacada de principis d’any, mentre que en les economies occidentals la baixada del PIB en el segon trimestre ha assolit xifres al voltant del 10% negatives.
Es pot ressaltar que mentre l’economia del món occidental arrossega encara els efectes de la crisi del 2008 i no sap com sortir de la que ha creat la pandèmia, la Xina continua en plena activitat, produeix, exporta i, a més, adquireix moltes empreses occidentals a preus desorbitats. La realitat és que Occident, en molts aspectes, s’ha convertit en el gran mercat de la Xina, que no té competència en el debilitat complex industrial que encara persisteix a Europa i els Estats Units.
La Xina no exporta ideologia sinó l’ocupació dels braços principals de l’economia, de les infraestructures, de la tecnologia en el seu estat més elaborat. La batalla que entaula amb els Estats Units a propòsit de la instauració del 5G a escala global és possiblement la confrontació de més pes per decidir l’hegemonia mundial en aquest segle.
La penetració xinesa a l’Àfrica, per exemple, no té gaires connotacions polítiques ni culturals malgrat les multimilionàries inversions en infraestructures públiques i civils. Són propietaris de clubs de futbol a Europa, de xarxes d’hotels i de fons d’inversió que gestionen amb prudència i eficàcia.
No busquen l’hegemonia política o cultural ni pretenen que ens comportem com ells. El que busquen és ser la primera potència mundial, l’imperi del Centre, com es consideraven a si mateixos abans del 1914, desbancant els Estats Units com a potència indispensable des del final de la Gran Guerra i la Conferència de París del 1919, segons estimacions de Madeleine Albright, exsecretària d’Estat amb Bill Clinton.
La temptació d’afegir tocs autoritaris a les democràcies occidentals perquè l’eficàcia justifica l’eliminació de les discrepàncies a favor de l’èxit de les polítiques és present a molts països d’Europa i als Estats Units. Seria un immens error, perquè amb les seves carències i els seus errors, els sistemes lliures tenen l’última paraula malgrat la realitat quantificable dels règims que situen les llibertats per sota de l’eficàcia construïda sobre la privació dels drets i la dignitat de les persones. El problema el tenim ara a Washington a les vigílies d’unes eleccions en què una deriva autoritària de la democràcia pot guanyar als Estats Units.
Les democràcies tenen l’última paraula malgrat
la realitat de l’èxit dels règims autoritaris