Oportunisme

Maurice Barrès, polític, escriptor i un dels màxims exponents del nacionalisme francès de finals del segle XIX i principis del XX, deia que “la política no era un assumpte de filòsofs, ni de moralistes, sinó que era l’art de treure d’una situació determinada el millor partit possible”. És a dir, seria el terreny adobat per als oportunistes, tant si eren cercadors d’oportunitats en benefici general o en benefici propi.

Cito Barrès perquè, en involuntari efecte Pavlov, és en qui he pensat quan m’he plantejat aquest article sobre Manuel Valls, no endebades tots dos militen en la mateixa grandeur nacional patriòtica. A més, és un fet evident que Manuel Valls té aquest agut sentit de l’oportunisme, no endebades s’ha anat acomodant als forats polítics que anava trobant, sense complexos de saltimbanqui. Primer, carrera política a França, amb embolics amb gitanos romanesos incorporada; després, quan anaven mal dades a París, fugida a Barcelona, convençut que els aires superbs de l’Elisi li atorgarien la vara de la capital catalana; constatat el sonor fracàs, diuen que diuen que va fer algun cant de sirena al socialisme espanyol, amb apetència ministerial manifesta, però el mannà no va arribar;

Xovinisme tronat de Valls, negant el dret a estudiar català

i basc a França

i ara, degudament ocupats tots els forats polítics, sembla que vol tornar a la dreta del pare Macron, on hi podria haver alguna cadira per ocupar. I així, de saltiró en saltiró, monsieur Valls podria retornar a la République, després de fer grans lloes a la monarquia espanyola i pestilents menyspreus al republicanisme català, mentre ens deixava el regalet enverinat de la Colau. Tot un pas grandiós per terres catalanes.

L’article, però, no ve motivat pel pont de plata que molts construiran si aquest simpàtic bon home decideix tornar a la política francesa. De fet, ha estat tan insuls el seu pas per Catalunya, que potser ni ens hauríem adonat que no hi és. Però com que és amant del soroll, ha decidit continuar menyspreant la causa catalana als micròfons francesos, i la darrera és la negativa que s’ensenyi català i basc a França perquè “fomenta el separatisme”. Ni Chauvin mateix hauria estat capaç de proferir un disbarat tan tronat. Un disbarat, per cert, que deuen estar aplaudint amb les orelles a can Le Pen. Menysprear i voler anorrear un patrimoni lingüístic mil·lenari per tal d’imposar un model uniforme és propi de l’ultranacionalisme d’Estat, l’únic que s’ha demostrat perillós al llarg de la història. Pur Barrès, quan deia allò que Zola havia defensat Dreyfus perquè no era ben bé francès. Vagin a saber, potser era català...