La sèrie esperada i la inesperada

Nicole Kidman pot tenir una imatge esvelta, pulcra i de porcellana, però no s’arronsa davant dels reptes artístics. Es pot tancar en una caseta amb l’obra sencera de Virginia Woolf (Les hores), orinar al damunt de Zac Efron per exigències del guió (The paperboy) o prestar-se a escenes tan sexuals i violentes com les de Big little lies, la sèrie d’HBO que produïa amb Reese Witherspoon (i que l’australiana ha explicat en una entrevista que podria tenir una tercera temporada). Amb aquest referent televisiu immediat, impossible no esperar The undoing d’HBO amb respecte, expectació i la predisposició de posar-li l’etiqueta d’imperdible. Però després de mirar el primer episodi aquest dilluns, escrit per David E. Kelley, cal dir que l’etiqueta no li correspon ni per casualitat. No sé si Kidman no té olfacte per als guions, ja que s’ha fet el projecte a mida, o si estem davant d’un cas de “volia un bon xec i passar-m’ho bé”. A The undoing ens la trobem com una psiquiatra rica de Manhattan, de les que participen en gales benèfiques fent creure que és per ajudar els altres i no per lluir vestit, que de sobte veu com la vida se li enfonsa: el marit (Hugh Grant) desapareix sense deixar rastre després que assassinin una mare de l’escola del fill. Exhibeix mirades interessades, una perruca fantàstica i arrugues esborrades a postproducció en una espècie de thriller sexual tan mediocre com captivador. La Kidman, al cap i a la fi, no deixa de ser un ésser que desafia les lleis de la naturalesa amb la seva lleugeresa física i la pesant presència, fins i tot amb una actitud de rebaixes.

I, en canvi, arribada d’amagat però irresistible, la sorpresa de la setmana la teníem a Netflix amb Gambito de dama. Narra la història de Beth Harmon, una nena òrfena que exhibeix un talent innat pels escacs i per endrapar pastilles tranquil·litzants mentre escala en un món dominat pels homes. És estrany endinsar-se al món dels escacs des d’una perspectiva no històrica, sinó totalment inventada, basada en la novel·la de Walter Tevis, però que denota coneixement i respecte per la matèria. De fet, un espectador incaut por caure en l’error de pensar que és un biopic perquè s’exposa amb els mateixos recursos.

Atrapa amb les partides d’escacs com qui mira un combat de vida o mort. És possible que no es veiessin enfrontaments tan èpics a la televisió des que els Panthers de Friday night lights es jugaven el títol estatal de Texas. Les mirades d’Anya TaylorJoy (La casa de les miniatures), que aguanta els plans com si fos una actriu veterana, són una arma fonamental d’una obra de set episodis que també té com a principal aliat la feina del departament artístic. I, com els rivals amb qui topa Beth Harmon, l’espectador de Netflix es troba derrotat davant l’ofensiva d’aquest vici inesperat que seria difícil de trobar en qualsevol altra plataforma. Perquè qui hauria apostat per un drama d’escacs sobre una professional que no ha existit mai i sense escatimar dòlars?