Un any sense ficció

La segona meitat del 2020 els productors i els cineastes s’han plantejat una qüestió important pel que fa als rodatges cinematogràfics fets després dels dies més durs del primer confinament: es roda la gent amb mascareta o s’evita sistemàticament la seva presència per no condicionar l’imaginari futur del film amb aquesta cita temporal? Sens dubte, aquesta qüestió té interpretacions diferents en funció del nivell d’inscripció amb l’entorn que cada obra audiovisual es planteja. Si es tracta d’una ficció, tot fa pensar que s’ha optat majoritàriament per prescindir de la iconografia de la mascareta, que afegeix un plus de significació a pel·lícules que no volen viure associades amb aquest temps concret a l’hora de caracteritzar personatges o de contextualitzar les accions. Si aquesta tendència es consolida, voldrà dir que el 2020 serà un any desaparegut d’una gran part de la ficció internacional: si en una pel·lícula o una sèrie no hi ha mascaretes és que no som al 2020 (i ves a saber si tampoc al 2021). La diferència amb la filmografia post-11-S és que en aquell cas la ferida col·lectiva era interior, més enllà de la desaparició arquitectònica de les Torres Bessones, i per tant la seva memòria ha estat recuperable en ficcions que es van generar a partir d’aquell fet traumàtic i el tracten de manera indirecta i puntual. En el cas del pas de la pandèmia, conté una petjada visual molt més identificable, que afecta tots els personatges i els figurants, independentment de l’acció que es desenvolupi en l’espai públic o en les relacions íntimes. Si un film només parla del passat, de l’abans del 2020, el

Si en una pel·lícula o una sèrie no hi ha mascaretes, és que no som al 2020

(i ves a saber si tampoc al 2021)

repte es redueix, però per als cineastes que filmen el present el pes de la decisió és transcendent, perquè és irreversible.

El cinema documental i la ficció realista debaten com s’ha d’abordar aquesta actualitat de la representació sense desviar l’atenció de l’argument que centra les seves propostes, que ja havien imaginat molt abans de l’emergència sanitària i els efectes derivats. En aquests casos, no es pot donar l’ordre d’evitar-ho i prou, perquè d’alguna manera són pel·lícules que porten inscrita en la seva naturalesa el fet de donar testimoni, encara que sigui indirectament, dels temps en què han estat rodades. Potser aviat tindrem un film o una sèrie que abordarà aquesta situació directament i afrontarà la pandèmia com a espai ineludible, amb la càmera disposada a enregistrar-la, a pensar-la, amb el propòsit de convertir els rostres emmascarats en matèria fílmica d’una nova carnalitat. Fer-ho és una decisió valenta, perquè la inscripció temporal serà per sempre.

Les imatges del toc de queda són, en canvi, plenament significatives sigui quina sigui la decisió presa respecte a evidenciar o no el moment particular del rodatge. Disposar d’un territori completament buit però sense que estigui en ruïnes es converteix en una imatge memorable, un senyal d’una crisi humanitària que no pot deixar de ser enregistrada per a la posteritat.