La Vanguardia (Català-1ª edició)
Presoners de ‘Zenda’
Liber s’inaugura premiant la revista literària creada per Arturo Pérez-Reverte
L’escriptor Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) va pujar ahir a l’escenari de l’Arts Santa Mònica, en la inauguració de la fira Liber, per recollir el premi al foment de la lectura en mitjans pel seu portal digital Zenda, revista literària que té un milió de lectors mensuals. Al mateix acte, la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, va afirmar que “l’únic bo” que ens ha deixat el coronavirus és l’espectacular augment dels índexs de lectura, “la millor campanya que s’ha fet mai”.
Prèviament, Pérez-Reverte va explicar a aquest diari per què, fa quatre anys, va fundar Zenda: “Jo era un escriptor afortunat, em dediquen planes a tots els diaris, però molts autors interessants no hi surten mai, perquè no són d’un grup o d’un altre. Si no tens amics, malament. Si ets d’esquerres, surts a El País ia Eldiario.es però no a l’Abc. Així doncs, em vaig dir: per què no crear una legió estrangera? On surti qualsevol tipus que publiqui i estigui bé. Que no siguem tan carallots com alguns suplements (no tots, els de La Vanguardia i l’ ABC encara prescriuen). Que si Paco Martínez publica un llibre sobre els moriscos expulsats a Alacant, es doni a conèixer.
Ens van ajudar Javier Marías, Luis Mateo Díez, Enrique VilaMatas (mira que és estrany, el cabró), José Carlos Llop... Resultat: som la revista digital literària més influent. Hi treballen cinc persones, hi ha més de vint col·laboradors i jo ajudo fent que, per exemple, Vargas Llosa s’hi posi, utilitzo els meus contactes”. No perden diners, “ens autofinancem, ningú guanya un duro i es paga una misèria, som com una cooperativa d’ajuda”.
Pérez-Reverte està content de ser a Barcelona (“Catalunya és el lloc on més venc d’Espanya, el 30%”), i aprofita per parlar de la seva nova novel·la, Línea de fuego (Alfaguara), que narra deu dies d’intensos combats en primera línia de front a la guerra civil espanyola. De família que va lluitar al bàndol republicà, lamenta que “van començar a criticar el meu llibre abans que sortís: van dir la barbaritat que ‘blanqueja el franquisme’. Gràcies a aquests ximples, he venut 30.000 exemplars en una setmana. Hi ha molt poques novel·les sobre el front de combat. Em diuen: ‘I per què no parla vostè d’aquesta altra cosa?’. Escolti, jo parlo del que em surt dels collons. Ideològicament, que quedi claríssim: la República
era legítima; i els franquistes, il·legítims. Però, si t’acostes als éssers humans, a una criatura de 17 anys, navarrès, requetè o un noi de la lleva del biberó, vostè m’està dient que un és bo i l’altre és dolent?”.
Un paper destacat en aquesta novel·la coral el tenen els catalans del Terç de Montserrat. “Parlaven en català amb orgull”, cantaven el Virolai i lluitaven per Franco. “No agrada recordar-ho, eren catalans catòlics de dretes, molt maltractats pels escamots. Havien de demostrar que eren tan espanyols com el que més i van aconseguir gestes prodigioses, hi va haver moltíssimes baixes. Una vegada, només en van quedar 40 de vius... i quan van arribar els rojos, els van deixar marxar”.