Sis anys són massa

Sis anys són massa fins i tot per a Josep Maria Bartomeu, president resilient fins a la paròdia que ha acabat dimitint pressionat des de nombrosos flancs, incloent-hi el polític, i quan ja no li quedava porta de sortida o esquerda legal per on es pogués evadir. No se’n va el pitjor president de la història del FC Barcelona, exageració pròpia dels nostres temps desmentida per Joan Gaspart (“el pitjor vaig ser jo”), sinó un mandatari eficient amb les seves imperfeccions en els seus primers quatre anys que va encadenar decisions errònies des del naufragi de Liverpool fins avui. Conclusió: caldria replantejar-se una tornada als mandats de quatre anys, període homologable als governs democràtics que ens envolten i coherència espatllada per una equivocada modificació dels estatuts del club el 2009, forçada per un decret llei de la Generalitat.

L’inventari d’equivocacions des de l’estiu de l’any 2019 és potent i justifica el cabreig del soci, traduït en l’impuls d’un vot de censura que ha tingut més d’autèntic que de fosca conspiració, acusació típica dels règims atrinxerats que no veuen més enllà dels seus murs de contenció. L’improductiu relleu d’Ernesto Valverde per Quique Setién, pèssimament executat, el matusser (i policialment investigat) monitoratge de les xarxes socials, la dimissió de sis directius, la contractació del misteriós Matheus Fernandes, l’infaust 2-8, la col·lisió amb Messi i després Piqué... Bartomeu va anar descapitalitzant la seva millor obra, l’inoblidable triplet que el va impulsar a guanyar les eleccions el 2015, la fórmula del qual, destituir Andoni Zubizarreta per provocar la catarsi, va mirar de repetir una vegada i una altra sense èxit i va subratllar, en canvi, la seva tendència a modificar el guió esportiu (cinc entrenadors, gairebé un secretari tècnic per temporada) amb una volatilitat contraindicada per aconseguir l’estabilitat del club. Neymar va ser la seva alegria i el seu malson. Pel seu fitxatge el Barça va ser sentenciat per primera vegada i encara queda pendent una segona carpeta als jutjats.

A Bartomeu, que deixa com a llegat, a més de 13 títols en futbol i l’esmentat triplet, el manteniment més que digne de les seccions, l’extraordinària potenciació del futbol femení i l’estadi Johan Cruyff, punta de llança d’un Espai Barça avui en l’aire, li ha faltat jerarquia i li ha sobrat aquell voler quedar bé amb tothom impossible a la pràctica. La seva extrema adaptabilitat a l’interlocutor que té davant deriva en una mena de transfuguisme opinatiu. Resumint, afalaga les orelles de qui l’escolta, i això suposa dir el contrari si el conversador ocupa una trinxera diferent. Aquesta manera d’actuar genera confusions i és poc recomanable quan et dirigeixes a futbolistes que encara viuen subjectes a un codi de conducta antic, on funciona l’anar de cara a l’estil Luis Aragonés molt millor que la metodologia tacticista que beu d’Esade.

Als futbolistes precisament els ho va donar tot (massa salarial insostenible) i ells s’han convertit finalment en el seu flagell boicotejador.

La pandèmia, finalment, ha deteriorat la seva benintencionada herència econòmica. Bartomeu va presumir de pressupost milmilionari, però el creixement en ingressos va anar acompanyat d’un augment arriscat de la despesa, equilibri delicat que la irrupció del coronavirus ha dinamitat.

El perfil econòmic de Carles Tusquets, president de la junta gestora, afavoreix en teoria una transició responsable.