La Vanguardia (Català-1ª edició)
Oració fúnebre
Si el republicà Abraham Lincoln va bastir ponts a Gettysburg després de la batalla més important de la guerra civil, Trump cava trinxeres
Aquí a Gettysburg, lloc de la batalla més definitiva i més sagnant de la guerra civil dels Estats Units, aquí al cementiri de Gettysburg, on Abraham Lincoln va fer el seu discurs més cèlebre, aquí en aquesta terra tan històrica, un s’inclina a contemplar, a reflexionar, a comparar. Si l’exèrcit de la Unió de Lincoln no hagués derrotat els confederats rebels, Washington potser hauria caigut, l’esclavitud potser hauria perdurat molts anys més a Mississipi, Alabama i els altres estats del sud. Però van guanyar les forces de Lincoln i, davant les tombes dels morts, el vencedor va trobar unes paraules que ressonen a través dels temps.
“Resolguem aquí fermament que aquests morts no hauran donat les seves vides en va. Que aquesta nació, Déu mitjançant, tindrà un nou naixement de llibertat. I que el govern del poble, pel poble i per al poble no desapareixerà de la Terra”. Veig aquestes paraules en un monument envoltat de petites pedres blanques, records cada una d’elles dels milers de soldats desconeguts que van morir a la batalla de Gettysburg. Miro les pedres, llegeixo les paraules i em commoc, fins que m’envaeix un record més recent.
Fa 24 hores vaig estar a la veïna ciutat de Lancaster escoltant un discurs de Donald Trump, actual hereu de Lincoln com a president dels Estats Units i líder del partit republicà. No es va oblidar del seu il·lustre avantpassat. Trump va declarar, aparentment de debò, que ell seria el president més gran de la història dels Estats Units si no hagués estat per aquell barret tan alt que sempre portava Lincoln. Amb la solemnitat que el caracteritza, Trump va anunciar que si ell no guanyava les eleccions de dimarts que ve, si les guanyava el “mentider” i “corrupte” Joseph Biden seria la mort de la Constitució nordamericana, és a dir la mort del somni de Lincoln.
A Gettysburg, el novembre del 1863, Lincoln va parlar durant dos minuts; a Lancaster, Trump va parlar durant 85 minuts. Lincoln va intentar construir ponts, va apel·lar als millors sentiments de la gent, i en un altre discurs cridaria “els millors àngels de la nostra naturalesa”; Trump va cavar trinxeres, va denigrar Biden i altres rivals polítics i va apel·lar als instints més baixos del seu públic.
Lincoln va defensar la dignitat de tots en termes d’igualtat, independentment de la seva raça; Trump va esmentar en el seu discurs Barack Obama i Kamala Harris, la candidata a vicepresidenta demòcrata, amb menyspreu i a fi de provocar menyspreu. Va funcionar. No hi va haver esbroncada més eixordadora entre els 15.000 fidels presents que quan van sentir els noms de Harris i Obama,tots dos negres.
“Lock them up! Lock them up!” (tanqueu-los, tanqueu-los) van cridar. “Si, això, criminals”, va assentir Trump. “Jo soc l’únic que us separa del caos”.
Finalitzats els 85 minuts de diarrea verbal, vaig parlar amb alguns exemplars d’homo trumpens. Un, un senyor grandassàs, lluïa una samarreta que posava “Orgullós de ser deplorable”, una al·lusió al que va dir Hillary Clinton fa quatre anys sobre els votants de Trump. Un altre, un jove prim, en portava una que deia, “Trump because... fuck feelings” (Trump perquè... que es fotin els sentiments). Una senyora gran, més discreta ella, tenia una gorra amb el lema trumpista, “Make America great again”.
Què els unia? Idolatraven Trump. Per què? Perquè ell encarna com ningú, em van explicar, la guerra contra els “liberals”, els que al món hispà anomenen “els progres”, els que posturegen amb “els sentiments”, els que els menyspreen a ells, els deplorables, els que rebutgen els valors eterns dels Estats Units, els de fa cinquanta anys, quan les dones es quedaven a casa i els gais eren unes putes marietes.
Ho va resumir un columnista al qual vaig llegir aquesta setmana. “La gent votarà per Trump no perquè els ofereix una vida millor sinó perquè els dona una gegantina oportunitat de dir ‘que es fotin’ als mitjans, als acadèmics, a Hollywood,
La senyora encarregada d’un petit museu militar que votarà Trump tem que si guanya hi hagi una guerra civil
a la totalitat del món benpensant”. Em va reconfirmar la tesi una altra persona amb qui vaig parlar després del discurs de Trump, un veterà de la guerra de l’Afganistan, un tipus amargat que em mirava amb sospita, potser ensumant que jo, amb la meva efeminada dicció britànica, bé podria ser un enemic progre. “Jo faré costat a Trump fins a la mort”, em va grunyir. Per què? “Perquè detesta la correcció política tant com jo, o més”.
El meu company de viatge, el Lenny, no tan progre però ferotgement anti-Trump, va escoltar les meves converses amb els fidels, però va callar. Després em va dir: “Quina tristesa em provoca aquesta gent! Com es deixen enganyar per un tipus que no sent res per ells!”.
Potser perquè no són els meus compatriotes, a mi em van deixar glaçat. Penso més aviat en el magníficament càustic periodista del segle passat H.L. Mencken, fuet de la democràcia. En un dels seus assajos parla dels “enganys” que sorgeixen de “la frenètica emoció”, del “popurri de prejudicis conegut en la democràcia com a opinió pública”.
Veig aquest país, Estats Units, fundat sobre els ideals tan nobles de Lincoln, veig en el que s’ha convertit cent cinquanta anys després i he de fer un esforç per resistir pensaments heretges, menckenians. Guanya Trump la setmana que ve i no sé si seré l’únic en començar a preguntar-me si això del “govern del poble pel poble” va resultar ser una idea tan brillant com tants havíem pensat.
Aquí a Gettysburg vaig parlar ahir amb una senyora de 76 anys encarregada d’un petit museu militar. Molt dolça ella, em va confessar que també votarà Trump. Però estava aterrida. Temia que si Trump guanya hi hagi una guerra civil. D’altres temen que n’hi haurà si Trump perd. Segons una enquesta aquesta setmana el 61% de la població dels Estats Units comparteix el temor de la senyora.
Segons The New York Times, s’estan batent rècords per a la compra d’armes. No ho sé. Em costa molt de creure-ho. Però a la boja època de Trump no es pot descartar res. Violència, aldarulls: qui sap? A veure si acabarem veient els seus esbojarrats discursos com a oracions fúnebres anunciades.