El Barça obre una nova etapa

La dimissió de Josep Maria Bartomeu i de la seva junta directiva al capdavant del FC Barcelona era tan inevitable com necessària, i potser si s’hagués produït després de la desfeta de Lisboa davant el Bayern el club s’hauria estalviat més crisis com el cas Messi, la moció de censura i el xoc amb la Generalitat. Bartomeu s’hi ha resistit fins al final, prolongant una situació que era insostenible perquè el rosari de decisions equivocades en aquest últim any i mig era tan greu que havia provocat que, en plena pandèmia, més de 20.000 socis subscriguessin la petició d’una moció de censura. El coronavirus ha estat l’últim argument a què s’ha aferrat Bartomeu per intentar retardar-la el màxim possible i, al final, el que no van aconseguir l’oposició ni les crítiques dels futbolistes ho ha fet possible la Generalitat, en una pugna amb interessos polítics. Per això no ha d’estranyar que, en el comiat, Bartomeu tirés amb bala contra el Govern català.

Però això no oculta que els desencerts de l’últim any, des del desastre de Liverpool a la destitució de Valverde, des del Barçagate fins al desacord amb Messi, evidencien que s’havia arribat a un punt sense retorn. Un projecte esportiu no pot prosperar sense continuïtat, i el club ha tingut cinc entrenadors i gairebé el mateix nombre de secretaris tècnics en cinc temporades.

Certament no tot han estat fracassos. El Barça de Bartomeu ha aconseguit catorze títols en futbol, ha potenciat les seccions i ha donat una gran empenta al futbol femení, però al president li ha faltat caràcter, personalitat, i li ha sobrat condescendència amb els jugadors. I l’eficàcia econòmica ha quedat enfosquida per un increment desorbitat de despeses i els efectes demolidors de la pandèmia.

A Bartomeu se li ha fet llarg el mandat i potser el club hauria de replantejar-se una presidència de quatre anys en lloc de sis. Quan va agafar les regnes, l’equip meravellava amb el seu joc però, més enllà dels títols aconseguits en la primera part del mandat –entre ells el triplet–, els dos últims anys han estat marcats per dimissions i escàndols institucionals i extraesportius que han deteriorat la seva gestió i la seva imatge, i als quals no ha sabut respondre amb decisió i contundència. S’hi ha sumat una mala gestió esportiva, en especial de les altes i baixes.

Però el que toca ara és mirar cap endavant. El nou Barça serà el que vulguin els seus socis, que acudiran a les urnes quan la junta gestora, que presideix Carles Tusquets, convoqui les eleccions, per a la qual cosa té tres mesos. En aquest moment els 143.000 socis decidiran quin model de FC Barcelona volen per al futur i qui ha de dirigir-lo. De moment ja hi ha cinc precandidats confirmats, i podrien arribar a ser-ne nou. La força del soci és la que ha provocat la marxa de Bartomeu i és la que decidirà el futur del club. És la grandesa d’una entitat que ha demostrat la seva vitalitat fins i tot en temps tan difícils com els actuals.

La força del soci ha provocat la dimissió de Bartomeu i decidirà el futur del FC Barcelona