Presidència sense president

El president de Catalunya no serveix de res. Aquesta podria ser una conclusió, a la vista del que ha passat després de la inhabilitació del president Quim Torra. La conclusió contrària també es podria expressar ara mateix: des que no hi ha president, la descoordinació i les picabaralles dins del Govern augmenten i/o tenen més transcendència pública; el recent sainet sobre el teletreball –que ha creat confusió entre empreses i treballadors– és un exemple de la mena de desgavells que l’acció d’un president –en teoria– hauria d’evitar. El fet lamentable és que el càrrec principal del país està vacant, però això tampoc es nota gaire.

A l’Executiu català, amb o sense el president Torra, cada conseller sembla anar a la seva i les coses van passant sense que hi hagi cap partitura compartida. Els consellers cohabiten mentre gestionen la seva àrea i van esquivant millor o pitjor les constants picabaralles entre socis, algunes dignes de pati d’escola. El dia que s’anunciaven dos futurs satèl·lits catalans, els propietaris de bars i restaurants trobaven col·lapsada la web de l’Administració autonòmica on han de demanar ajuts per fer front a la situació. La metàfora és cruel. Mentre, la ciutadania està aprenent a viure sense tenir en compte el que fan o deixen de fer els responsables de l’autogovern. Que això passi en plena pandèmia és literalment catastròfic. I erosiona les institucions i la mateixa idea de democràcia, com indiquen les enquestes.

La presidència sense president és un problema, però encara ho és més la manca de lideratge efectiu a Catalunya. No hi ha ningú al volant, com s’acostuma a dir. Amb el vestit de president de la Generalitat hi va –de regal– una corbata de líder: alguns la saben portar, altres no tant. Des de la instauració de la Generalitat contemporània, a partir del 1931 amb Francesc Macià, el president és alhora el cap del Govern i també alguna cosa més. Més enllà de la tasca merament executiva, el seu paper simbòlic és evident i té –hauria de tenir sempre– una projecció per sobre de la legítima batalla partidista. En aquest sentit, recordo una conversa amb José Montilla quan feia pocs mesos que havia arribat a la presidència: el líder socialista va admetre que les pedres de Palau –i la litúrgia oficial que desprenien– revelaven la naturalesa profunda d’una responsabilitat en què era més important –d’alguna manera– representar el personatge que no pas gestionar això o allò. El president Montilla havia descobert –acompanyat dels bons oficis de Jaume Badia– el pes de la història intensa d’una institució que, inspirada en un nom medieval, recobria l’autonomia d’una legitimitat molt anterior a la Constitució del 1978, com va reconèixer Adolfo Suárez quan va tirar endavant el reial decret llei 41/1977 de 29 de setembre del 1977, mitjançant el qual es restablia solemnement el que havia estat derogat pel règim franquista.

El retorn del president Tarradellas –amb una sensacional posada en escena de Pere Portabella– va produir-se sobre un antecedent invisible, que només recordaven els vells i que ignorava la majoria de la població catalana d’aquells anys: el caràcter emblemàtic de la presidència de Macià i (sense dir-ho, de manera tàcita) el caràcter tràgic de la presidència de Companys. Sobre aquesta memòria bipolar (més o menys fràgil i difusa), Tarradellas va desplegar el seu teatre de poder amb èxit, a partir de gestos d’actor veterà que se sap tots els trucs. Va ser un líder Tarradellas? Tant li fa, va representar-se com a tal. La data de caducitat li donava una gran llibertat de moviments, cosa que contrastava amb les poques competències que, en realitat, tenia.

Jordi Pujol i Pasqual Maragall –cadascú a la seva manera– van tenir molt presents les lliçons de Tarradellas, la petjada de Macià i la trajectòria de Companys. José Montilla va posar-se en aquest carril sense sobreactuar, mentre que Artur Mas va oscil·lar entre emular Prat de la Riba i evocar Macià, un guió que va saltar pels aires el setembre del 2012. Pujol i Maragall han estat líders, Montilla i Mas han estat i són dirigents d’un temps de carismes freds, amb virtuts discretes com el control i la tenacitat. Pujol i Maragall tenien un projecte de Catalunya al cap, sabien explicar-lo i, sobretot, sabien fer-lo creïble. No ho dic amb nostàlgia, ho apunto a benefici d’inventari.

Arribem al cap del carrer. No hi ha lideratges a la vista, no dic que no puguin sortir. Quan apareguin, seran lideratges diferents, com correspon a un segle XXI que necessita formes de decidir més obertes, més inclusives, més horitzontals, però basades –com les d’ahir– en una visió potent, capaç de trobar les frontisses del futur sense enganxar-s’hi els dits. Aquests nous lideratges habitaran un paisatge de reconstrucció, que, a Catalunya, pot trigar, si la pulsió repressiva de l’Estat contra l’independentisme (amb referències a conspiracions russes i altres aventures) és superior a la voluntat de diàleg que ha expressat l’Executiu central. Quan tot depèn del garrot, els líders moren abans de néixer.

A l’Executiu català, amb o sense el president Torra, sembla que cada

conseller va a la seva