El meu pare

Saber envellir deu ser el més fotut del món, i em perdonarà el lector el llenguatge. Fer-se gran és una descompensació dels pares que pateixen sobretot els fills i després els nets. Quan per fi assoleixes prou maduresa per superar les teves contradiccions, llavors els fills se n’han anat del teu costat i així ja no hi ha qui respongui a les seves. Quan per fi tens temps per xutar la pilota amb els nets, comencen a fallar-te les cames. Quan per fi ho veus tot clar, et diuen que pateixes cataractes i no pots ni jugar a la Play. Hi ha vells alegres i vells tristos. Hi ha vells actius i vells de sabatilles i sofà. Hi ha vells de tele i vells de llibres i diaris. Hi ha vells dolços i vells avinagrats... I després hi ha el meu pare.

Ningú no arriba a vell de la nit al dia. No et fiques al llit jove i et lleves anciana. L’hi vaig llegir aquesta setmana a Julieta Serrano, actriu, 87 anys, esplèndida noia Almodóvar. No és que no siguis conscient del procés fins a arribar aquí, explicava ella en una entrevista. Passa que curiosament t’assabentes d’on ets una vegada que ja has complert molts anys. I això sí que passa gairebé sense adonar-se’n. L’alerta del temps arriba amb el deteriorament físic, inevitable. Un dia et veus a tu mateix en aquella edat on l’horitzó, que sempre està a la llunyania, comença a acostar-se massa. Com no t’has d’espantar.

Hi ha gent a qui li molesta parlar de la vellesa. Al meu pare no. Ell ha fet un pacte, amb esborralls, amb l’edat. Als seus vuitanta pocs, conserva aquella vitalitat que suavitza el xoc del temps i aplana l’adversitat. Fins i tot ara, sense prou força per recuperar l’autonomia ni per desfer-se del dolor, manté viva la curiositat, les ganes de saber, d’expressar-se, d’estar al cas de tot. Se sent lliure, s’ho ha guanyat. Crec que la serenitat deu ser això.

A l’hospital hi fa olor d’apòsits d’alcohol, de desinfectant, de sonda d’alimentació. La ferum s’escola fins al nas pel filtre de la mascareta. Aquí hi ha un munt d’avis amb un milió de ganes de sobreviure. Convenim amb el meu pare que la vida té joventut com té vellesa, i que poder conèixer els dos moments és necessari per a una existència completa. Esclar que sí, però aquesta societat no sap cuidar els seus avis, em diu ell amb ràbia. S’ha vist en la pandèmia, en què la vellesa ha estat considerada una víctima natural. D’alguna manera, ha estat abandonada.