Cap a la tempesta perfecta ?

Qui ens havia de dir fa uns pocs anys que la crisi més greu que afectaria la nostra societat no la provocaria ni una guerra, ni un daltabaix financer, sinó una pandèmia? Els efectes de la Covid han estat tan ràpids i profunds que bona part dels referents culturals, de les relacions socials i laborals i també dels valors ètics que havíem assumit comencen a trontollar. A Espanya, la crisi adquireix una especial gravetat a causa de les ineficiències del model econòmic, centralitzat i depredador, i de la gran vulnerabilitat derivada de l’excessiva dependència del turisme. El cas espanyol pot esdevenir la tempesta perfecta ja que a més de ser avui el país de la Unió Europea més afectat per la pandèmia, per la crisi econòmica i el que fa una menor despesa pública per enfrontar-les també presenta un deteriorament preocupant del seu sistema democràtic i una polarització política com mai s’havia donat des de la mort del general Franco.

No sembla difícil explicar com s’ha arribat a l’actual crisi política, i en canvi és força més complex plantejar-ne les possibles sortides. Hi ha un fet evident: el Partit Popular, que no va pair la moció de censura contra Rajoy, insisteix a crear un clima d’inestabilitat política amb la creença que això l’acabarà beneficiant. I en aquest combat tot serveix per atacar el Govern de coalició presidit per Sánchez, com ho mostra que la mateixa lluita contra la Covid s’hagi convertit en una arma de combat, un fet insòlit a l’Europa democràtica on imperen amplis consensos en aquesta qüestió. La radicalització dels populars està motivada en gran part per la presència de Vox, avui la formació d’ultradreta més potent del sud d’Europa. Que un partit filofranquista, antieuropeista i reaccionari condicioni l’actuació del conjunt de la dreta és tot un símptoma de la confusió existent dins d’aquest espai. Malgrat l’episodi de distanciament del PP de Vox, amb motiu de la recent moció de censura, les tres dretes continuen unides amb pactes de govern de caràcter involucionista a diverses comunitats autònomes i ajuntaments i no dubten a actuar com un front unit a l’hora d’oposar-se a la majoria de les propostes del Govern PSOE-Podem. Junt amb el bloqueig a la renovació de Consell General del Poder Judicial, la dreta persisteix a treure rèdits de la judicialització de la política i entorpeix la possible solució del plet català oposant-se a qualsevol mesura conciliadora (indult, reforma de la sedició o amnistia) i condemnant amb vehemència els intents negociadors. I també s’oposa a qualsevol reforma de la Constitució quan avui bona part dels especialistes coincideixen a diagnosticar la inadaptació de la Carta Magna a la realitat actual, com mostra la mateixa qüestió territorial.

Si a tots aquests fets hi afegim l’emergència de brots autoritaris, que deterioren l’exercici de les llibertats, la divulgació constant de casos de corrupció política i d’actuacions delictives realitzades des de les clavegueres de l’Estat, i el descrèdit creixent de la monarquia, és fàcil arribar a la consideració que ens trobem en una situació realment crítica.

És preocupant comprovar que aquest clima de crispació i de polarització política compta amb la complicitat d’una part dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, xarxes, etcètera) sobretot de la capital d’Espanya. Els principals creadors de l’ambient d’intransigència i de la imatge que el país està dividit i crispat no són solament alguns polítics, sinó també aquells mitjans que dia rere dia exageren la dimensió dels conflictes, desqualifiquen els governants i pretenen marcar l’agenda política. Quan llegeixo alguns articles publicats als diaris de Madrid i els contrasto amb els de Barcelona, em recorden el que va passar la primavera del 1936, quan una part de la premsa madrilenya incitava a la polarització política i exagerava les tensions per tal de justificar la solució que ja preparaven alguns militars. Si bé la situació actual és ben diferent, la irresponsabilitat política dels qui des dels mitjans atien l’enfrontament i deslegitimen el Govern no deixa de ser similar.

Tal vegada hi haurà lectors que consideraran aquest article massa catastrofista. Recordeu el que deien fa tan sols uns dies sobre la situació política i econòmica espanyola prestigiosos diaris estrangers. O mireu el que passa avui a Portugal, a Itàlia, a França o a la mateixa Grècia, i digueu-me si els seus problemes són tan greus. No podem afrontar la primera gran crisi de la societat de la globalització, una pandèmia massiva i el previsible col·lapse del model econòmic, amb un sistema constitucional erosionat, una democràcia de baixa qualitat, un Govern feble i amb una oposició irresponsable.

La situació és avui tan greu que obliga a adoptar polítiques públiques molt valentes que haurien de comptar amb un ampli suport polític i social. Però si persisteix aquest ambient de malfiança política només es podran prendre mesures superficials i improvisades per anar tirant i no ens en sortirem. Els ciutadans no podem restar impassibles davant uns polítics tan forassenyats que semblen voler provocar la tempesta perfecta creient que no enfonsarà el vaixell.

La crisi de la Covid té una especial gravetat a Espanya a causa del model econòmic

i la polarització política

EP