Grup bombolla

Fa poc vaig tenir el meu primer grup bombolla. Jo estava trist i perdut, i el grup bombolla va arribar en el moment adient. No era gaire nombrós. Sis, vuit, deu membres. Es va crear al Festival Literari Periplo, que se celebra cada any a Tenerife. Va durar dos dies, el meu grup bombolla. Quan van passar, la bombolla com totes les bombolles va esclatar gairebé sense soroll. Ja està, ja ha passat. Ara explica-li això a la teva nostàlgia.

Què és un grup bombolla? Arran de la pandèmia, als centres escolars es va crear la idea de grup bombolla. Són grups de convivència estable i un tutor. Els nens d’un grup bombolla poden jugar i socialitzar-se entre ells sense haver de mantenir la distància interpersonal d’una manera estricta. Dins de la bombolla un se sent segur i en cas de contagi, facilita el rastreig.

El meu grup bombolla el componia gent tan bombolla que no els sortia ni ser asimptomàtics. L’integraven dues senyores basques molt simpàtiques, un fan dels Beatles que estudia a Manresa, un fotògraf argentí, una professora de literatura, una altra que exercia de tutora de grup bombolla, un periodista

El nostre grup bombolla

no era inflexible; a vegades adoptàvem

elements solitaris

canari que sol perdre avions de tornada i una periodista d’Alcorcón. El nostre grup bombolla no era inflexible. De vegades adoptàvem elements solitaris o abandonats d’altres grups bombolla. Entre els fitxatges hi va haver una noia que passejava diàriament amb la professora de literatura, amb la qual cosa era com una bombolla cosina germana de la resta, i un senyor amb bigoti que apareixia una vegada i una altra en les nostres converses.

El grup bombolla esmorzava, dinava i sopava junts. Assistia a xerrades, passejava i es divertia junts. Inventàvem jocs. Jo, al ser català, quan ells triaven una hora en deia una de diferent i em feia el diferencial i europeu. El periodista que perd avions, com que viu a Madrid, ens perseguia per salons deserts de l’hotel i ens encomanava a tots. Se salvava qui digués “Ayuso, tanca Madrid”. Jugàvem a PCR amb palets de gelat i l’últim deia fals negatiu i s’havia de tornar a començar. Comptàvem fins a 30 en diferents idiomes sense ofegar-nos. Fèiem passis de mascareta i el joc dels símptomes fins a descobrir quin no era Covid i descobrir la diferència entre roms anyencs. També explicàvem històries de terror com la que va narrar la professora de literatura que passava en una excursió de l’Imserso. L’altra professora reia amb ullets tristos sempre a prop del senyor del bigoti que només veia ella. Una nit la periodista d’Alcorcón va dir que a l’emmalaltir és molt habitual perdre la gana. Sense dir res, vam arrasar la rajola de xocolata belga. Pur instint bombolla.