Sempre ens quedarà el pàrquing del Montseny

Soc una caçadora de bolets. Alguns poden pensar que per proveirme de material amb què treure del mig els meus enemics o, en el seu defecte, també els amics i sempre els companys, amb l’avantatge que sembli un accident. No ho nego.

Soc caçadora de bolets, dic, encara que prudent: només ceps i rovellons, que els conec bé, la resta, més fàcils de confondre, els deixo per als qui tinguin més problemes relacionals que servidora. La tardor és la meva època favorita de l’any, malgrat que es tracti d’una estació amb molt mala premsa: quan els dies s’escurcen i els arbres canvien de color, només hi ha dues opcions, o asseure’s a escoltar Les fulles mortes got de whisky a la mà, i deixar caure unes llàgrimes amb qualsevol de les seves versions, o deixar-se de romanços i anar a la muntanya a veure si el sopar amb els rovellons ens surt de franc (no és incompatible amb el whisky). Jo m’inclino per la segona. Com els nens a les guarderies encara obertes, em cobreixo de fulles caigudes i m’hi capbusso; em pregunto si ho continuen fent els petits i si les ruixen abans amb Sanytol. No sé com sortirà aquesta generació.

A més de ser caçadora de bolets, prefereixo la tardor per moltes altres raons, i penso que l’estiu, per exemple, està sobrevalorat.

L’estiu, com deia una poetessa nord-americana, madura les pomes, però és a la tardor quan es converteixen en sidra. Servidora, amb la meitat dels seus gens atlàntics, ho subscriu. De petita, per Nadal, els grans brindaven amb xampany que encara no es deia cava i si es deia a casa feien com que no se n’havien assabentat; a la canalla ens deixaven mullar els llavis a la copa perquè encara no existien els serveis socials i després ens donaven un got de sidra, sense alcohol. I unes castanyes, físiques, dic, quan –érem nens/es, però no ximples– decidíem que aquella sidra no tenia gust de res i assetjàvem la de veritat...

La castanyada queda per a millor ocasió. A hores d’ara, el normal seria que estigués col·locant a les parets de casa uns plàstics enormes amb la dutxa de

A la tardor hi ha dues opcions: plorar amb ‘Les fulles mortes’ o gaudir-ne a la muntanya

Psicosi impresa o l’American gothic de Grant Wood ben tunejat; practico Halloween sense problemes de consciència des que vaig saber que els nord-americans l’havien importat dels països celtes, entre els descendents dels quals em trobo. Aquest any, tampoc.

La tardor, més que una estació, és un estat d’ànim, deia Nietzsche, i ara mateix és el que se’ns adiu més. Encara que sempre ens quedarà per al record el pàrquing atapeït dels accessos al Montseny.