Filosofia de la composició

Aprofito aquests dies per llegir Josep Pla: l’edició de 1953 de l’any), publicada per l’editorial Selecta. Vaig pràcticament cada migdia a bosc i la lectura de Pla (que en realitat és una relectura: vaig llegir fa anys Les hores en l’edició castellana de Destino) és una mena de gimnàstica que faig abans de sortir o després de tornar, mentre em preparo per a un text que escriuré d’aquí dos o tres dies. No pas per escriure com Pla, que no sabria com fer-ho ni m’interessa especialment. Veient les coses que diu en Pla se me n’acudeixen d’altres de meves, que hi estan relacionades sense un lligam directe. Per exemple: en un dels textos sobre l’hivern, Pla descriu la sensació voluptuosa de sentir a l’esquena l’escalfor de la llar de foc. Qualsevol que hagi passat estones en una sala amb una estufa de llenya o amb foc a terra, sap de que va. Estàs de cul al foc i notes l’escalforeta als ronyons, mentre tens la cara i les mans fresques i, segons la grandària de l’habitació, fredes. També vaig llegir, i em va agradar molt, la descripció d’una casa de pagès, amb els pantalons de l’amo penjats d’un clau, amb els calçotets a dintre. D’aquest detall dels calçotets dins dels pantalons, tan viu, se’n podrien escriure diferents variacions. Podrien haver lliscat per un camal i el pagès trobar-se’ls quan, amb uns altres calçotets posats, fica la cama al tub de roba. Són coses d’homes i estic segur que els meus lectors (i algunes lectores) ara mateix deuen estar fent la rialleta tremenda imaginant-se el pare paràs amb els calçotets entortolligats al turmell.

D’aquests detalls me’n queden dues idees. La primera: no he de descriure el pas de l’any només

Vaig llegir, i em va agradar molt, la descripció d’una casa de pagès, amb els pantalons de l’amo penjats d’un clau, amb els calçotets a dintre

amb els canvis que es poden veure en les plantes dels camins, els boscos i els prats, sinó també amb les sensacions tèrmiques. La segona: els vestits formen part del quadre, fins i tot quan no els dus posats.

A partir d’aquí m’invento la meva història sobre les samarretes i les camises d’estiu mig netes que queden a les cadires de les habitacions, fins que el temps canvia d’un dia per l’altre. És una samarreta que et vas posar una estona per sortir a sopar, o un dia a la tarda per anar a fer el volt. Te la vas treure i la vas deixar doblegada al respatller. No sé vostès, però jo sempre tinc una cadira amb uns pantalons (procuro que sigui sense els calçotets), una samarreta o una camisa que encara es poden aprofitar per dur una estona per casa o per sortir al carrer, si no és cosa de molt de compromís. Un dia espolses la samarreta a l’aire, passes el cap pel coll i els braços per les mànigues. O, cansat de veure-la, l’arreplegues i la treus per rentar. A mig camí penses: “Calla, que encara te la posaràs”. Ve el dia que fa humitat, a la nit refresca, no vols acceptar que s’acaba l’estiu. Vas per casa amb pantalons curts, samarreta de màniga curta amb una dessuadora per sobre, espardenyes. La dona et diu: “M’agafa fred de veure’t”. Entres a l’habitació a posar-te mitjons. Veus les samarretes i les camises a mig portar. Ho apilotes tot i surts decidit a entaforar-ho al cistell de la roba. L’aire del safareig fa una olor líquida i emmelada de suavitzant Vernel.