L’In-Edit ofereix 42 viatges musicals insòlits

Arrenca avui el festival de cinema documental només en format en línia

Avui comença l’edició més excepcional de l’In-Edit, és a dir, el festival de cinema documental musical més important que probablement hi ha al món. Serà una edició marcada d’arrel per la crisi del coronavirus –que ha portat molts festivals a replantejar-se formats, començant pel de Canes–, i això farà que totes les pel·lícules que s’hi presentin només es puguin veure en línia. Les cintes estaran disponibles a la plataforma In-edit.tv, de vídeo a la carta, on es podran visionar els 42 títols que formen part d’aquesta edició, disponibles durant els deu dies del festival.

Malgrat que ni l’edició de Barcelona ni la del seu germà petit a Madrid no seran presencials, el festival de cinema documental musical per excel·lència torna a ser una realitat. I amb la mateixa filosofia, tal com remarquen els organitzadors: “La intenció que hem tingut ha estat obrir els ulls, mirar sense prejudicis i no deixar-nos portar per apriorismes que ens facin perdre obres d’aparença petita, estils musicals lluny dels més habituals o enfocaments que no s’ajustin als cànons”.

En qualsevol cas, i amb l’alt llistó qualitatiu i d’interès com a norma, hi ha algunes peces que a priori sembla que són de visionament obligatori. Es podria tornar a recordar el cas de l’emotiva Octavas, d’Uri Artell i Ivan Garriga, sobre el poder de la música a través de la cançó Ochenta años, d’El Puchero del Hortelano. Per la proximitat i l’alt interès periodístic, no es pot passar per alt El caso Loveparade, sobre la mort de 21 persones al festival de música Loveparade a la ciutat de Duisburg fa deu anys. Van ser unes morts provocades per una estampida humana motivada per la nefasta organització i entre les quals hi havia dues noies catalanes. Els pares d’una d’elles són uns dels protagonistes de la denúncia del llarg i frustrant procés judicial, que no ha condemnat ningú.

En un altre àmbit, el conegut i veterà director de cinema britànic Mike Figgis –Leaving Las Vegas– i també músic fa un retrat atípic molt humà del rolling stone Ron

Wood artista plàstic a Somebody up there likes me; la radiografia del moviment Rock Against Racism a l’Anglaterra de finals de la dècada dels setanta titulat White riot; la fascinant i autodestructiva vida del líder de la banda irlandesa de hard rock Thin Lizzy recollida a Phil Lynott: Songs for while I’m away ;la indispensable The Go-Go’s, on parlen les integrants que van formar la primera banda de noies que van tocar les cançons que elles mateixes componien, i també All I can say, en format de videodiari personal de Shannon Hoon, cantant de Blind Melon, tota una icona del rock dels noranta que va morir per sobredosi.

Destaquen ‘Octavas’, ‘El caso Loveparade’, ‘White riot’, ‘The Go-Go’s’ i un retrat de Ron Wood

VENDA D’ABONAMENTS A entradesdevanguardia.com DESCOMPTE 5 € CLUB VANGUARDIA