La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Les meves cançons sempre són modernes”
Alfonso de Vilallonga, cantautor, presenta avui el seu àlbum ‘Hors de saison’
Després d’una agradable estrena en el passat (i breu) Festival de Peralada, Alfonso de Vilallonga presenta avui en directe a Barcelona el seu flamant àlbum Hors de saison (Satélite K), una obra majoritàriament cantada en francès en què insufla un to íntim a cavall de la chanson, del jazz i fins i tot de la ranxera. Serà en temps i horaris pandèmics (Centre Artesà Tradicionàrius, 20 h) acompanyat d’una nombrosa formació en què destaquen el piano de Marco Mezquida, les guitarres de Pau Figueras i la veu de la seva filla Dalila.
Com li ha tornat de sobte el rampell més chanson?
La idea del disc sorgeix el 2018. Vaig començar fent Chanson de juin, i el videoclip me’l va fer Isabel Coixet. A partir d’aquesta cançó en van començar a sortir d’altres. Vaig entrar en una espiral d’escriure moltes coses, lletres, motius.
Li sortien en francès.
Sí, sí. La següent que va sortir va ser la que dona títol al disc i que reflecteix com em sento ara, una mica atemporal, fora de temporada.
Li preguntava això del francès per saber com sol compondre.
D’un temps ençà, i ara més que mai, tinc una empanada esquizofrènica de llengües força important. El castellà és la meva primera llengua, després l’anglès, quan me’n vaig anar als Estats Units; quan vaig tornar aquí vaig començar a fer algunes coses en català, que fins aleshores no el controlava gens, i m’hi vaig aficionar i vaig fer algunes coses com el musical Aloma per al Nacional, una cantata per a L’Auditori i, bé, les famoses cançons del procés també són en català. D’altra banda, sempre he fet coses en francès, com la cançó Toutes les choses per a una pel·lícula d’Isabel Coixet, i sempre he viscut molta chanson. El francès per
mi és fàcil, és una veu que em surt.
Dir que el seu disc és de cançó francesa pot ser arriscat, perquè sovint sol ser sinònim de...
Ja... El que entén la gent és un recital una mica caspós, el Ne me quitte pas de tota la vida, planyívol, i jo lluito contra aquesta idea. De tota manera, aquest disc no és d’homenatge a la chanson, sinó que són els meus temes cantats en francès. Jo crec que les meves cançons sempre són modernes.
Què és antic? I què és modern?
La majoria de coses ja són antigues. El que és modern és que puc cantar un clàssic de la chanson però l’espectador notarà que no és una cançó antiga.
Més d’un trobarà a faltar el seu vessant més insolent, no ho troba?
En aquest disc la cosa més sarcàstica i política l’he deixada de banda, perquè he pensat que no era el moment. A més, en la situació que vivim crec que l’opinió política d’un artista no importa; el que ara es vol sentir, en tot cas, no és que jo sigui antiprocés, sinó la meva música.
I aquest disc parla d’un Alfonso de Vilallonga més íntim, més pròxim.
M’agrada la idea de fer un disc sense alts i baixos, tot i crec en el concepte d’àlbum, com la idea de l’àlbum de fotos, de l’àlbum de vinyetes recents.
Què transmeten aquestes vinyetes?
Un estat d’ànim, no ho sé; la gent diu que la meva música els transmet vida, alegria. Tant de bo sigui així, perquè a mi la nostàlgia no m’agrada gens, és tristíssima. Perquè significa viure d’uns records que no tornaran mai. És terrible viure així, és avorridíssim. De tota manera, tinc clar que amb aquest àlbum tanco una pàgina, ja que la següent que faré serà molt més crua, més cabaret.