Bellesa i circumstància

Intèrprets: Eric Varas, piano. Samuel Hasselhorn, baríton, i Ammiel Bushakevitz, piano. Lloc i data: Recinte modernista de Sant Pau (26/X/2020)

La proa modernista d’aquell gran complex que és l’hospital de Sant Pau llueix tota la seva bellesa en aquestes sessions del Life Victoria.

A Barcelona hi ha almenys dos grans centres culturals marcats pels seus antecedents medicinals: el complex de l’antic hospital de la Santa Creu, que allotja la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina, amb un impressionant pati gòtic, joia europea maltractada pel desinterès de l’Ajuntament i els seus incontrolats habitants, i aquest recinte modernista, feliçment regit per fundació privada, on tenen lloc aquests cicles de concerts.

En aquesta ocasió una mostra de la seva feliç programació: novetat, joventut i qualitat que en dues sessions va presentar al pianista Eric Varas amb un programa Brahms que va començar dialogant amb la paraula del seu admirat Schumann a Variacions

de joventut, i després va aportar la seva pròpia veu en dos Capriccio i un Intermezzo de l’op. 76, i Romança de l’op. 118 i Capriccio del 116 en la culminació del seu estil, molt ben interpretades per aquest jove pianista entre els mestres del qual a l’Esmuc veig el nom de Jean-François Dichamp, un gran i sensible pianista que lamentablement coneixem poc aquí i que acaba d’editar un magnífic disc en què conjuga Granados (Goyescas) i Scarlatti, un treball molt sensible, exquisit, que hauríem d’escoltar en concert. Un plaer conèixer el jove Varas (Barcelona, 1996) en aquest recital amb entitat i caràcter i agraït al Life per la seva feina.

La segona sessió del dia va estar reservada al Winterreise en interpretació del baríton Samuel Hasselhorn i al piano Ammiel Bushakevitz, dos músics joves ja premiats i –pel sentit– amb gran futur. La veu del baríton és potent, més afí de moment a l’òpera, que ha de temperar, amb una empremta una mica incisiva en el fort que a poc a poc en el transcurs del romàntic viatge va anar modelant, amb moments molt bonics i íntims i menys contrastats, en un discurs més relaxat després d’un començament una mica marcial en el Gute Nacht (si bé és ritme de marxa) però que convida a respirar. Estil i caràcter a Die Post, com també a la tempesta matutina, fluent el fraseig de Die Krähe ,iva arribar als números finals inundats de bellesa i molt sensibles.

Sala plena amb totes les precaucions, i merescuts aplaudiments entusiastes d’un públic que amb la seva actitud compromesa també ho mereix. El record d’aquesta bellesa –lloc i música– va il·luminar la imminència del fosc toc de queda que va seguir immediatament.