La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’últim Nen Perdut
Un inspirat Dembélé recupera el vol amb un golàs
Però de sobte va cometre dues pèrdues que el van descentrar. Després en va arribar una més i lamentablement una quarta. I entre això i segurament la falta de ritme de partit es va anar diluint. Però aquestes pèrdues afortunadament per a ell tenen molt fàcil solució. Les tres primeres van néixer del clàssic error de concepte respecte a la passada de primeres. És cert que les jugades fetes a un primer toc adquireixen una vistositat especial. Però no solen ser efectives sinó que a més pots acabar lliurant la pilota al rival amb el risc que això suposa. I fantàstica que no va aprofitar Messi. Perquè l’argentí li va donar un gol gairebé fet a Dembélé, que es va perdre amb un driblatge de més. I perquè el mateix Griezmann, en la continuació de la jugada, no es va decidir a xutar i va perdre l’opció.
El més just hauria estat que el Barcelona hagués marxat al descans amb el partit al sarró, però el futbol només entén de gols. Per acabar-ho d’adobar, al caire del descans, es va lesionar Araújo i Koeman va haver de posar De Jong de central d’emergència i Busquets com a pivot, al costat de Pjanic.
Però el partit va continuar pels mateixos camins, amb el Barça generant ocasions i la Juve esbossant arribades aïllades, com la del tercer gol invalidat a Morata, aquest molt més ajustat. Ho era per molt poquet. Gairebé mil·limètric. Tres minuts de revisió i l’empat que no arribava per a alleujament de Koeman i la seva tropa.
L’holandès va recórrer a Fati però serien Messi i Griezmann, que es van entendre molt bé, els que van tornar a perdonar amb xuts ajustats que no van trobar porteria.
Aquesta falta de definició va portar el partit cap a l’emoció final. Fins que van expulsar Demiral i fins que Messi va transformar un penal clar comès sobre Fati. Un triomf incontestable. El Barça es va donar un vot de confiança. són boniques perquè donen una agilitat al joc increïble, ja que guanyes unes dècimes de segon. Però si observem amb fredor veuríem que la majoria s’haurien fet igual en dos tocs. Si jugues al primer toc és perquè abans de rebre l’esfèrica has observat la situació dels jugadors a la gespa. I decideixes què faràs. Però resulta que en el temps en què t’arriba l’esfèrica les posicions han canviat i on hi havia un company ara hi ha un rival. En canvi, si fas un primer toc de control pots visionar una altra vegada l’espai i canviar d’opció.
El despertador ha sonat dins del cap i el cos d’Ousmane Dembélé. Ring. No és la primera vegada. Veient la trajectòria del francès, és dels que tendeix a apagar l’alarma i regalar-se deu minuts més. Ring. O uns quants partits dormisquejant. O es passa mitja temporada hibernant, per culpa d’una lesió o d’una recaiguda. Ring. Però, si se li ha de reconèixer alguna cosa, és que té la capacitat per reil·lusionar el públic. De tocar fons i de sortir a la superfície. De tenir un peu a fora per tornar a treure el caparró i dir “No m’oblideu”. És el jugador que més s’ha donat per impossible i ha renascut de les seves cendres. Ring.
Quan gairebé ningú no donava ni un duro per ell, quan semblava que el seu futur era a fora –fins a l’últim dia del mercat va poder sortir al Manchester United–, quan Koeman fins i tot el comparava amb el jove Konrad de la Fuente per parlar de la seva situació estancada, l’extrem francès es va presentar com la sorpresa de l’onze a Torí, va aixecar la mà i va ensenyar que el de Getafe només va ser un molt mal dia, amb moltes pèrdues i males decisions.
Dembélé té aquell potencial que tots veuen però que ell sembla obstinat a amagar. Capaç del millor i del pitjor, és aquell noi de la placeta que era un geni només quan volia i per una estoneta i que era capaç de llançar-ho tot per la borda a la mínima. Com si no li importés res del que passa al seu voltant, el preu que es va pagar per ell (105 milions) o les expectatives que ha aixecat. El davanter francès, campió del món, és un incomprès.
L’extrem, en cinc partits, ja ha marcat més gols que en tota la temporada passada
Amb la fama de despistat s’ha fet una cuirassa per defensar-se de tot. I fins i tot la millor excusa quan l’expulsen, com la temporada passada, és assegurar a l’àrbitre que no parla bé castellà. És pura inspiració, res a veure amb el futbol lògic, senzill, triangular i serè de Pedri, tan d’escola.
L’ex del Borussia Dortmund va aprofitar la baixa per lesió de Coutinho per fer-se un lloc l’onze i obrir el marcador. Messi el va buscar, com gairebé sempre ha fet. L’argentí és un dels que més ha confiat i ha volgut reenganxar el francès. El va veure sol a la dreta i de primeres va canviar la pilota de banda amb una passada espectacular que deixava Dembelé cara a cara amb Chiesa. Ideal per encarar com fan els extrems. Amb la pilota enganxada a la cama esquerra se’n va anar cap a la porteria, va esquivar l’italià i també Danilo amb una ziga-zaga marejadora. I a la frontal de l’àrea, es va parar en sec, amb aquesta paradinha tan seva. Es va canviar la pilota a la dreta i amb la dreta va xutar a porta. La pilota va tocar la cama de Chiesa i va superar Szczesny per dalt amb una paràbola indesxifrable. La millor metàfora de l’autor, que va somriure i va compartir confidències amb Alba en la celebració, perquè no es digui que va per lliure.
És el segon gol en aquesta edició de la Champions de Dembélé, que ja va marcar al Ferencváros, on va tancar la maneta. L’extrem, en cinc estonetes (183 minuts), ja ha marcat més gols que en tota la temporada passada, en què va haver de passar pel quiròfan i es va quedar vuit mesos aturat.
Va guanyar per fi el Barça al camp del Juventus amb el primer gol europeu com a visitant del davanter, que n’haurien pogut ser dos si hagués encertat en una altra assistència de Messi. Fins ara, els altres cinc gols a la Champions van arribar al Camp Nou.
De vegades pot resultar passota, pecar d’indulgent o acomodat. S’adorm abans dels entrenaments i altres dies prefereix tancar-se a la consola. Però abans ha reaccionat Dembélé que Griezmann, que va xutar dues vegades a la fusta però que continua sense estrenar-se aquesta temporada.
Amb 23 anys, té alguna cosa de Peter Pan, d’adult que no vol créixer, que es refugia en els seus jocs perquè té por d’afrontar les responsabilitats i madurar. El personatge de Barrie volava gràcies a la ment, omplint-la amb preciosos pensaments meravellosos. Dembélé vola quan menys se l’espera. Però que ningú no descarti que torni a la casella de sortida. És la seva especialitat. La seva trajectòria no ha estat mai lineal ni ascendent, sinó revirada i ondulant. Perquè és l’últim Nen Perdut del país de Mai Més. O és el del país d’Aquest Any Sí.
Cal reconèixer-li la capacitat per reil·lusionar l’afició, per tenir un peu a fora i reenganxar-se