La Vanguardia (Català-1ª edició)
El dia de la marmota
Al poble de la pel·lícula ‘Atrapat en el temps’ tots voten republicà, però potser aquesta vegada hi haurà excepcions
Tots els diaris i tots els canals de notícies a la ràdio i la televisió tenen un esport favorit aquí als Estats Units: escrutar la infinitat d’enquestes electorals que s’estan fent d’un extrem a l’altre d’aquest país gegantí per intentar endevinar si Donald Trump serà reelegit president dimarts que ve o no, si Joseph Biden s’instal·larà a la Casa Blanca a finals de gener.
La veritat, com es va demostrar amb el Brexit i en tants casos més, és que l’enquesta no és una ciència perfecta. Que gairebé igual de d’útil seria consultar una bola de vidre, o l’animalet que es va fer mundialment famós a la pel·lícula Atrapat en el temps, més coneguda com El dia de la marmota.
La marmota, com recordaran, es diu Phil i apareix en públic cada 2 de febrer. Segons expliquen, si en Phil veu la seva ombra l’hivern durarà sis setmanes més; si no, la primavera arribarà d’hora. El lloc on se celebra aquest ritual tots els anys al món real és un poble de Pennsilvània anomenat Punxsutawney.
Aquí soc. Hi vaig arribar al migdia amb cotxe des de Gettysburg amb el meu amic Lenny després de conduir 250 quilòmetres per carreteres secundàries al cor de la Pennsilvània rural. Com m’havia imaginat, aquest és territori Trump. Travessem boscos i muntanyes, cases modestes –en diversos casos abandonades– i cent cartells a favor de Trump per cada un a favor de Joe Biden. Escoltem cinc o sis ràdios locals i totes oferien variacions sobre el mateix tema: que les enquestes no eren de confiança, que si Trump perdia seria la fi dels Estats Units. El socialisme veneçolà (sí, això deien, perquè ho diu el mateix Trump) reemplaçaria el capitalisme, es posaria fi a la llibertat religiosa, la llibertat d’expressió, el dret a portar armes, i hi hauria més avortaments que naixements. Passem un cartell il·luminat que posava no “Black Lives Matter” sinó “Babies Lives Matter”, les vides dels nadons importen.
Em proposo dos objectius a l’arribar a Punxsutawney: consultar la marmota i, primer, veure si trobo algú que votarà per Biden. El trobo. És un valent anomenat John Hout, de 72 anys, un tipus fornit amb bigoti blanc de morsa, exminer, excamioner i des de fa dos anys president de la branca local del partit demòcrata, gairebé una secta en aquests verals.
Em va bé coneixe’l. Em refresca. Feia tres dies que estava submergit al món paral·lel trumpià. John Hout pertany a un sector de la humanitat que m’és familiar i que em cau bé: és un obrer llest, llegit i també polititzat. El veig en un despatx espartà en el qual destaquen dos cartells, un amb un dibuix d’un àngel a punt de vomitar que posa: “Cada vegada que un cristià defensa Trump un àngel perd el seu dinar”.
L’altre és una foto d’un ramat d’ovelles. A sota hi ha escrit “Oh, mirin! Un míting electoral de Trump”. Em vaig asseure davant Hout i li vaig preguntar: Ho passa malament aquí?
“Bah, no! Miri, de tant en tant venen aquí fora a cridar i a llançar consignes. ‘Biden criminal’ i tal. Però no els faig cas. A més, tan sol no estic. Hi haurà un vint per cent de gent aquí que vota demòcrata, només que mantenen un baix perfil”.
Ell s’haurà de relacionar amb algun republicà de tant en tant, se suposa?
“Sí, però el secret és no parlar mai de política amb ells”.
Però sent president del partit no es veu en l’obligació d’intentar que canviïn d’opinió? “És que no es pot. És impossible tenir una discussió racional amb ells perquè quan es queden sense arguments fan mitja volta i se’n van. És que no tenen arguments.
Em proposo dos objectius: consultar la marmota i veure si trobo algú que votarà per Joe Biden
“De tant en tant trobo un vell republicà que no suporta Trump; això m’anima”, diu Hout
No tenen plataforma política. La seva única plataforma és Trump. Res més”.
Res més? “Parlen de l’avortament, sí, i de les armes. Però són temes ficticis. Saben que aquí no canviarà res. El racisme és el seu principal motivador”.
Així de simple? “Jo sempre havia estat demòcrata però em vaig involucrar més en la política les eleccions a nivell nacional. “Molt de tant en tant em trobo amb un vell republicà que em confessa que no suporta Trump. El tipus de persona que s’ha assabentat que si el tingués de veí trucaria a la policia. Això m’anima. Amb tal que només uns quants republicans aquí al nostre poble i en altres comtats de la zona no surtin a votar-lo capgirarem l’escàs marge de victòria que va tenir Trump a Pennsilvània el 2016”.
Hout no comparteix el nerviosisme d’aquells demòcrates que temen que les enquestes, totes a favor de Biden, menteixen. Demòcrates com el meu amic Lenny, que es passa hores analitzant els números, desesperat per convèncer-se que Trump no té possibilitats de guanyar.
“No estic preocupat”, diu Hout. “Guanyarem i per dos motius: primer, després de quatre anys la gent sap com és Trump de repel·lent i narcisista; segon, Biden no és Hillary Clinton. Ella provocava molt rebuig. Biden és Uncle Joe, l’oncle Joe. Impossible teme’l. Impossible odiar-lo. A molt poca gent li caurà malament”.
Hout inspira confiança. Transmet sentit comú i saviesa. De sobte tinc més fe en les enquestes. Però pels dubtes visitaré en Phil. Viu al costat de l’únic parc de Punxsutawney en una gàbia gran i còmoda adornada amb una foto de Bill Murray, el protagonista d’El dia de la marmota. L’observo a través d’una vitrina. Estic atent a un senyal però no es mou. Només veig una bola grassa de pèl gris fosc dins d’una petita cova.
Estarà hibernant. Fa bé. Millor dormir en aquests temps tan ximples que els humans vivim. Només espero que, a diferència de l’encanteri a què es va veure condemnat el personatge de Bill Murray, quan en Phil desperti a començaments de febrer el món no continuï igual.