La Vanguardia (Català-1ª edició)
Que no ens toquin les pistoles!
El viatge per l’Amèrica rural acaba a Dakota del Sud, entre ranxers que defensen les armes davant possibles revolucions
Després d’unes quantes instruccions a la manera antiga –“Quan arribis a la cruïlla de la carretera 18 gira a l’esquerra...”–, el missatge de text acaba amb un imperatiu: “No segueixis el GPS”.
Quina raó té Kari O’Neill, professora de la Universitat Estatal de Dakota del Sud i ranxera. En una ostentació de confiança en la tecnologia, aquest cronista viatger posa l’adreça de la seva hisenda, i el navegador es torna tocat del bolet. Fins al punt de posar el vehicle en una prada.
Així que marxa enrere i a aplicar les consignes que, sense error, condueixen al ranxo O’Neill, un lloc enmig del no-res, lluny de tot, en el municipi de Vetal.
“Això magnetitza encara que sé que no és per a tothom”, diu l’amfitriona. “m’agrada la gent i estic amb gent vivint aquí. Sempre hi ha algú que va i ve”.
Recorda, tot i això, que en una trobada per la seva tasca universitària, una col·lega de Massachusetts va presumir que era molt rural perquè hi havia óssos negres que s’acostaven al seu jardí. “Li vaig preguntar, pots veure cases? Va respondre que sí, encara que estaven tapades per arbres”. Riu.
Sap de què va la fauna. Confessa que aquest matí ha espantat un coiot i un cérvol mul. Anava en el seu 4x4 a fer la rotació de pastures. Per la devesa (730 hectàrees) campen les seves 300 vaques, el mateix nombre que de vedells. Als corrals que envolten la casa només hi ha una vintena de toros.
“En aquestes conferències, als col·legues de vegades els pregunto si algun resideix a 48 quilòmetres del poble més proper (Martin, 1.000 habitants), o si tenen un
Walmart a 240 quilòmetres. No n’hi ha gaires que es troben en la meva situació. Jo me’n sento orgullosa”, afirma.
Ella i el seu marit, Rick O’Neill, conreen un hort. El seu rebost s’assembla a una petita botiga de queviures. “Si una nit ens ve de gust una cervesa i no en tenim, bevem una altra cosa”, comenta amb aquesta filosofia en la qual no es percep queixa al mínim contratemps.
L’atenció mèdica tampoc no sembla angoixar-la, i això que ha superat dificultats. Fa un any, el seu cavall va ficar una pota en un forat i ella va sortir volant: es va trencar la clavícula. “No cridem mai una ambulància. El malalt, a la pick- up i anem a Martin o al petit hospital de Valentine (115 quilòmetres), una pastilla i l’endemà, o immediatament, a Rapid City” (240 quilòmetres).
En la sisena etapa, i final, del viatge per l’Amèrica rural, històries de ranxers. Enrere queda l’ambient de muntanya de Wisconsin i torna la prada a Dakota del Sud, amb el fil narratiu de les banderes de Trump. Com en els altres estats del recorregut, va arrasar a Dakota del Sud el 2016. Però hi ha excepcions i O’Neill n’és una. “Aquest és un mal govern”, recalca. La iniciativa de corregir els tractats comercials no ha repercutit “en una millora de preus”. Al revés, Trump els subsidia. “En Rick i jo ens sentim fatal, en els nuclis urbans diran que ens donen el xec d’assistència social”, es lamenta.
Malgrat ser demòcrata, no va votar Hillary Clinton. No va donar suport a Trump, ni ho farà ara. Es planteja votar Joe Biden. “No m’agrada que m’ordenin portar màscara o vacunar-me, però no vull Trump, no estimo una persona com a president que no puc respectar”, subratlla.
Si bé n’hi ha pocs com O’Neill, no està sola. El seu ranxo s’ubica a l’entorn de Pine Ridge, assentament dels Oglala Dakota, una de les reserves més grans als Estats Units de nadius americans. Hi està en contacte per la seva feina d’educadora i disposa d’informació privilegiada sobre el desengany, l’abús d’alcohol i drogues, el desinterès dels joves a la terra, la desconfiança en els blancs. Però també li consta la seva mobilització política. Cada vegada més aspiren a ocupar càrrecs des del Partit Demòcrata. “Si a les reserves voten, el seu representants sortiran elegits i això fa por. La por governa moltes coses”. –Li espanta viure aïllada? –Temo més estar sola a la ciutat, i sé com manejar una arma.
Assegura que no ha disparat mai a ningú. Es declara caçadora, encara que està en contra de la venda al públic dels fusells d’assalt d’estil militar com l’AR-15. “No té sentit posar-los en mans de civils”, remarca.
Malgrat aquest matís, i dins de la divisió general, a les zones rurals es detecta un consens entre els d’un costat i l’altre: les armes són intocables.
A uns 120 quilòmetres al nord, la conversa al motel West de Philip tracta sobre el mateix.
“La segona esmena és essencial per a la protecció individual. Estic gairebé en el punt que si tots portéssim armes no hi hauria matances”, afirma Beau Ravellette, admirador de Trump, exranxer i avui editor de mitja dotzena de diaris locals.
Posseeix un AR-15. A ell i els seus fills adolescents els diverteix disparar-lo. “Espero no utilitzarlo contra ningú, seria el senyal que el país va bé”, aclareix. “Però si venen aquestes protestes de les grans ciutats, respondré, seré capaç de protegir-me a mi mateix, la meva propietat, el meu negoci, la meva família, i les armes seran necessàries”, postil·la.
“El meu pare va morir el 2009, als 95 anys. Abans de morir, em va dir que jo veuria una revolució”, confessa Scott Kennedy, el ranxo del qual és l’última parada en aquesta ruta. “Molts busquen el socialisme, mentre que milers de compatriotes van perdre la vida lluitant per la llibertat. I vist això del Black Lives Matter, per a què
“M’atemoreix més la ciutat i sé com utilitzar una arma”, diu Kari O’Neill, ranxera i professora universitària
van combatre els nostres avantpassats en la guerra civil?”, insisteix. Als seus 66 anys, Kennedy rememora l’època en la qual, al seu ranxo encara més al nord, terra trencada i dura, arribaven a fer tirades a cavall de més de 6.000 quilòmetres movent els caps de bestiar. Expert participant en rodeos, la tradició esportiva a l’oest, parla de la tecnologia com “la ruïna” de la nació. “La gent creu que tot s’aconsegueix en un instant”, i fa petar els dits. “De vegades no és la millor manera d’aconseguir alguna cosa”, sentencia.
Li continua entusiasmant la primavera: “Tot és nou, nous vedells, nova herba”,
Nuvolots foscos a la tardor de Long Valley. Cau la neu.