L’acord no ven

Parlar d’enfrontaments parlamentaris en dies de pandèmia i confinament resulta irrisori. El país on vivim és així. A Europa estaria mal vist. A Espanya és el pa de cada matí. I de cada tarda. I de les tertúlies nocturnes. No hi ha remei. Ja no és una qüestió ètica, sinó estètica. No hi ha pudor. Així, en una jornada on els polítics tenien la possibilitat de demostrar certa harmonia perquè, en realitat, tots persegueixen el mateix, van tornar a l’embolic per una qüestió de temporalitat. Dos mesos o sis mesos d’estat d’alarma.

Aquesta obsessió d’enfrontament que mostren les diferents formacions per no semblar que s’arronsen i que són fluixes es trasllada a la rutina generalitzada de la feina parlamentària. Em refereixo a la pública. En la intimitat, els diputats són molt més propers i comprensius.

I aquest hàbit d’actuar, de formalitzar les relacions polítiques entre partits, dificulta la sempre ben entesa acció de dialogar. Fa anys que a Espanya parlem d’aquest verb. Sembla, però, que l’acció no cala en la seva profunditat. Dialogar serveix per parlar, esclar, i després per acordar. I un acord que surt del diàleg sempre retalla les parts. Per això hi ha diàleg.

Crida l’atenció la por que li té el Podem de Pablo Iglesias al fet que el Ciutadans d’Inés Arrimades pugui mirar amb bons ulls parcials, repeteixo, parcials, els pressupostos que van presentar en freda cerimònia

La política espanyola prefereix destacar el que enfronta més que no pas la coincidència

el president Pedro Sánchez i el seu vicepresident. Iglesias va deixar clar que són uns pressupostos d’esquerres, i amb això marcava un territori propi. Esclar que hauríem d’aprofundir sobre què considera Iglesias que és només d’esquerres, parcialment d’esquerres, influït per l’esquerra, banyat en l’esquerra o matisat per l’esquerra.

Recordem que Pedro Sánchez va arribar al Govern central després d’anunciar que no dormiria tranquil si tingués com a company de Consell de Ministre Pablo Iglesias. I Sánchez és d’esquerres. O se suposa que ho és.

Així, quan Arrimadas va assegurar que “les línies taronges” que havia reclamat per seure a negociar estaven incloses en el pressupost i José María Espejo-Saavedra, vicesecretari adjunt, va detallar aquestes línies, concretament la inexistència “de l’IVA per a la concertada, tampoc l’IVA a la sanitat privada i l’absència de pujades indiscriminades en l’IRPF a les classes mitjanes”, en aquell moment van saltar certes alarmes.

Les alertes s’inspiren en la intransigència i en la por electoral. La política espanyola prefereix destacar el que enfronta més que no pas la coincidència. Com si les idees d’uns es desfessin davant les consideracions dels altres. El poltre per saltar, catapultar i demostrar fortalesa no està construït de les idees pròpies, sinó de les contràries. I passa el que ja és una rutina política: que fins i tot quan un partit està disposat a negociar i aprovar l’eina fonamental per governar com són els pressupostos, els beneficiats exclamen: “Enrere, Satanàs! Que em contamines!”.