França, desafiada per l’islamisme radical

Niça va ser ahir escenari d’un nou atemptat perpetrat per l’islamisme radical. Aquesta vegada no va ser a la Promenade des Anglais, on el 14 de juliol del 2016, en plena celebració de la festa nacional, un camió va atropellar centenars de persones i en va matar 86. Aquesta vegada va ser a la basílica de Nostra Senyora de l’Assumpció, on un terrorista va apunyalar o va degollar, al crit d’“Al·là és gran”, dues dones i un home.

Sis dels 67 milions d’habitants de França són musulmans, la majoria emigrants que van arribar d’Algèria, el Marroc, Tunísia o altres països. A Marsella, segona ciutat francesa, la meitat dels habitants són d’origen musulmà. El percentatge de radicalitzats entre aquests sis milions és menor. Però les seves urpades s’han anat succeint, una rere l’altra, des de fa molts anys. En la memòria de tots hi ha atemptats especialment sanguinaris, com el de la Sala Bataclan, el novembre del 2015, amb 80 morts. Però potser ja no es recorden dels vuit d’aquest any.

Tot i això, entre aquests últims destaca el del professor Samuel Paty, degollat el 16 d’octubre a Conflans-Sainte-Honorine, després d’haver presentat als seus alumnes a classe el tema de les caricatures de Mahoma, un assumpte que és en l’origen de diversos atemptats contra la revista Charlie Hebdo, sent el principal el del gener del 2015, quan van assassinar els seus dibuixants més bons i més coneguts.

La reacció del president Emmanuel Macron davant l’assassinat de Paty ha estat particularment enèrgica. L’Estat francès, que fa bandera de la laïcitat, confia en l’educació com una via central per difondre i exaltar els valors republicans, sintetitzats en el cèlebre lema “Llibertat, igualtat i fraternitat”. Per això, l’assassinat de Paty ha marcat un abans i un després en la resposta de l’Estat al terror. Macron ha tancat una mesquita, ha dissolt associacions vinculades amb fonamentalistes, ha anunciat investigacions exhaustives sobre el finançament dels radicals i ha posat en qüestió l’arribada d’imams estrangers a les més de dues mil mesquites i altres llocs de culte que hi ha a França.

Aquesta ferma reacció ha suscitat protestes a països àrabs, de Jordània a Qatar. Per bé que és probablement el vell contenciós de França amb Turquia el que més s’ha agreujat. Ankara i París han evidenciat les seves diferències els últims mesos arran de les incursions turques a Líbia, de les tensions de Turquia amb Grècia i Xipre o del suport turc a l’Azerbaidjan en el conflicte de Nagorno-Karabakh. Però ha estat el discurs del president francès contra el “separatisme islamista” pronunciat al funeral de Paty el que ha desencadenat l’ofensiva d’Erdogan contra Macron, a qui ha insultat en públic, mentre impulsava un boicot als productes francesos.

La França de Macron té obert un front internacional amb la Turquia d’Erdogan. Però és encara més preocupant el front domèstic, dins dels límits de l’Hexàgon, on l’intent d’integrar la població d’origen musulmà, guanyant-la per als valors republicans, fracassa sovint i és incapaç d’evitar atemptats com el d’ahir. Atemptats que, naturalment, mereixen una severa reprovació i un càstig.

Resoldre aquest conflicte és difícil. Perquè no es tracta només d’una qüestió política o religiosa. També ho és social i econòmica. Molts musulmans francesos, de vegades de tercera o quarta generació, malviuen amuntegats en barris perifèrics. Les magres perspectives de futur els impedeixen d’apreciar els esmentats valors republicans. Són carn de radicalització. I seguiran sent-ho si no descobreixen millors horitzons. Aquest no és un conflicte només francès, encara que es manifesti al país veí, ara en primera línia, amb gran intensitat. És un combat de tota la Unió Europea, que li ha de fer front unida, solidària i fidel als seus principis fundacionals.

El nou atemptat de Niça exigeix la resposta d’una Europa solidària i fidel als principis fundacionals