Jugant amb foc

Fa temps que comparteixo en aquesta tribuna la meva inquietud sobre la insostenible atmosfera de la política espanyola, que en ocasions sembla que entra en una espiral sense sortida. A la tan gastada referència al clima de polarització i insult, vull afegir-hi altres consideracions tant o més inquietants. La més important: el deteriorament de les institucions com a pilars que són de les democràcies modernes. Començant per l’ús i abús de la figura del Rei. Alguns, amb la intenció que els seus atacs a la institució encobreixin les frustracions que generen les seves incapacitats. D’altres, amb l’esbombada pretensió de patrimonialitzar la monarquia. Pablo Iglesias és qui ho ha sintetitzat més bé en seu parlamentària: “Perdonin aquesta recomanació d’un republicà: no ens facin la feina, senyories”. Efectivament, els uns i els altres acaben convergint en l’erosió de la institució.

I no trobem cap assossec si posem el focus en les institucions que consagren la divisió de poders. És veritat que els debats en seu parlamentària són una mostra palmària del trencament del poder polític. Però no ho és menys que el poder judicial està patint una notable degradació institucional. El bloqueig que exerceix el poder polític per procedir a la renovació del CGPJ n’és una de les causes. I si la malaltia és greu, el remei que es pretenia prescriure ho era encara més. Tanmateix, les causes de la degradació institucional del poder judicial no rauen només en la política. He expressat sempre el meu respecte a les seves decisions, però no afavoreixen gens la institució de la justícia alguns pronunciaments dels últims anys, mesos i setmanes. Convé no subestimar les alertes expressades per la Comissió de la UE i pel Consell d’Europa sobre l’obstrucció de la renovació de la nostra cúpula judicial i la iniciativa parlamentària ideada per desfer-se’n: un clar retret al Govern central i a l’oposició. De la mateixa manera que seria insensat infravalorar les reprovacions que des d’altres instàncies judicials europees es fan a determinades decisions d’alguns dels nostres tribunals.

Podria semblar que la ciutadania s’hagi resignat a la idea que el desgast institucional forma part de la normalitat. Fins i tot podria caure en el miratge que el país pot funcionar dissociat de les institucions. Gravíssim error! Quan els partits polítics i les institucions perden autoritat, s’adoba el terreny a l’aventurisme populista i a les reaccions autoritàries. I les dues circumstàncies generen quadres de desestabilització, amb un sever impacte en el creixement econòmic. I així cal entendre que la previsió de la contracció de la nostra economia per part de l’FMI sigui el pitjor pronòstic de les economies avançades. Comprenc que als populismes que campen per Espanya i a l’independentisme català (que no és sinó una varietat autòctona de populisme) els importa poc que el risc en què estem immersos pugui derivar en greus conseqüències negatives. Però costa d’acceptar que la resta de les forces polítiques siguin insensibles als devastadors danys que està provocant i provocarà la nostra destrossa institucional.

L’hora és greu i exigeix que els qui de debò defensen la democràcia, les institucions i les normes no perdin ni un minut més en debats sobre problemes que ells mateixos creen i centrin les energies a teixir complicitats per ocupar-se dels problemes reals de la societat. Cal trenar les connivències necessàries perquè una gran majoria doni suport a la desinflamació d’Espanya (no només és la situació de Catalunya la que necessita desinflamar-se).

Sense serenitat no hi ha futur, i quan per fi aquesta es recuperi, s’hauran d’abordar reformes profundes. Fins i tot la constitucional si fos necessari.

Cal dotar-se d’una nova legislació electoral que realment reverteixi l’actual dependència que tenen els poders legislatius dels executius; resoldre l’injust finançament de les comunitats autònomes; repensar mecanismes que assegurin una lleialtat institucional de doble via entre els poders autonòmics i central (assegurant la governança que la crisi sanitària ha demostrat ineficaç); dissenyar un nou contracte social; solucionar el contenciós català... I fer-ho despresos de l’adamisme, que menysprea tot allò bo que té la nostra democràcia (“No ens podem permetre fer creu i ratlla”, li va dir el papa Francesc a Pedro Sánchez).

La setmana passada, en plena pandèmia i sota l’impacte de les seves conseqüències socials i econòmiques, es va debatre una inútil moció de censura. No obstant això, el desenllaç va obrir un parèntesi de bones maneres en la política espanyola. Tant de bo que no sigui un miratge! A la Unió Europea es comencen a preguntar què ens està passant (ara Europa sí que expressa la seva preocupació en relació amb Espanya –i no quan l’independentisme pretenia que ho fes–). Els resulta difícil comprendre que no siguem conscients que estem jugant amb foc. I com diu el refrany: “Qui amb foc juga finalment es crema”.

A la Unió Europea

es comencen a preguntar què ens està passant