La llavor d’una història

Dues noies travessen la plaça Tetuan de Barcelona i l’una li diu a l’altra: “T’ho pots creure que li vaig regalar el secret del meu èxit i després se’n va anar?”. No sabem ni qui és l’una, ni qui és l’altra. Mirem quines pistes tenim: dues noies. Només això. Els podem atribuir que són joves. Res més. Parlen d’una tercera persona, de qui encara en sabem menys. De fet, no en sabem res, i justament això ens pot disparar la inventiva.

Aquí segur que hi ha una història. Si més no, és intrigant que algú hagi regalat a algú altre el secret del seu èxit. I encara ho és més que algú altre, curull de desagraïment, després de rebre un regal tan inesperat, segurament cobejat, se’n vagi. On se’n va? Tot sol? Amb qui? A fer què?

A partir d’aquesta frase en podria sortir un poema, un conte, un diàleg. Fins i tot podria ser la llavor d’una novel·la. Caldria dibuixar aquests tres personatges i plantar-los en un món que en algun moment passi per la plaça Tetuan –només per la gràcia de ser fidels a l’original–. També podria desencadenar una conversa apassionada entre amics que no es posen d’acord si són dues estudiants que parlen del xicot o de la xicota d’una d’elles, de la germana o del veí..., del secret del seu èxit a la feina, en els estudis, en el sexe, a la vida o en l’art de fer un bon arròs.

Doncs aquesta frase la va atrapar al vol l’escriptor Adrià Pujol Cruells i la va enviar a Al Carrer, una iniciativa que coordina l’escriptor Enric Gomà i que consisteix en una llista de gent que s’hi ha subscrit i esdevenen receptors i informants de frases sentides al carrer. El funcionament és senzill: sents una frase al carrer, l’envies a Al

Carrer i en Gomà la comparteix amb tots els subscrits. Reps un correu electrònic amb la dosi diària, un parell de frases o petits diàlegs, reproduïts en la llengua en què s’han dit. No et deixen mai indiferent. O bé t’arrenquen un somriure, fins i tot una rialla, o bé amaguen alguna curiositat lingüística, aquella expressió que deia l’àvia. I si t’agrada inventar històries, no pots resistir la temptació de tibar el fil i deixar volar la imaginació.

El meu Al Carrer preferit d’aquests últims dies és d’Anna Fité, que va sentir dues senyores d’uns setanta anys a Sabadell, l’una –desolada– li deia a l’altra: “He avorrit el tall, Maria”. Les veieu? No em digueu que aquí no hi ha una història!