La Vanguardia (Català-1ª edició)
Canvi de cromos
La corba desbocada de contagis per coronavirus segueix tapant la inajornable renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges, els membres del qual ja fa dos anys que tenen el mandat caducat per la manca d’acord entre els dos principals partits polítics del Congrés, demostrant un cop més que no es prenen gaire seriosament una cosa tan sagrada en democràcia com és la separació de poders.
El consell el componen el president i vint vocals. Després de la reforma de la llei orgànica del Poder Judicial del 1985, que l’any següent va avalar el Tribunal Constitucional, dotze d’ells, els anomenats vocals judicials, han de ser elegits entre jutges i magistrats, i els vuit restants, els vocals no judicials, es trien entre juristes de reconeguda competència, a proposta dels partits polítics. Pretesament, aquest paper determinant del poder legislatiu es va justificar sobre la base que la justícia emana del poble i que la sobirania popular està representada al Parlament. Sobre el paper, és difícil objectar res a aquest plantejament, però la realitat ha demostrat que la renovació del govern dels jutges s’ha limitat a un canvi de cromos entre el PP i el PSOE.
Els vocals actuals del CGPJ van ser triats el 2013 i la seva composició respon a l’aritmètica parlamentària resultant de les eleccions generals celebrades el 2011. Llavors, el PP va obtenir una espectacular majoria absoluta de 186 diputats, gairebé cent més dels que té ara. Els dos grans partits sumaven aleshores el 73% dels vots i 296 escons. Després de les últimes eleccions, PSOE i PP es queden en el 49% de vot i 209 escons, que no arriba ni tan sols a les tres cinquenes parts que exigeix la renovació. Sembla evident que, amb el mandat més que caducat i amb un Parlament que no respon gens a la foto que va servir per nomenar-los fa set anys, la renovació és un imperatiu democràtic que no es pot demorar per més temps.
En el pla teòric, no em sembla qüestionable el paper preponderant del poder legislatiu en el nomenament dels vocals del poder judicial. De fet, aquesta fórmula o altres de semblants s’utilitzen en molts altres països. No obstant això, en la pràctica, aquest sistema s’ha demostrat un autèntic fracàs perquè ha derivat en un mercadeig partidista entre PSOE i PP, que s’acaben repartint els vint llocs per quotes. Ningú no valora ni qüestiona els mèrits ni la capacitat dels candidats que proposa l’altre, cosa que afavoreix que la fidelitat al partit proponent es converteixi en la principal virtut. I, per dir-ho tot, de vegades això passa amb la cooperació necessària de les associacions judicials, que vetllen per la sort dels seus patrocinats. En definitiva, l’objectiu de convertir el Consell General del Poder Judicial en un òrgan que s’assembli a la societat a la qual serveix queda molt lluny de la realitat. Com escrivia l’altre dia el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, el pluralisme polític ha quedat segrestat per les dues formacions parlamentàries majoritàries.
Per si hi hagués cap dubte sobre aquesta frustrant realitat, només cal recordar el contingut del missatge enviat pel portaveu del PP al Senat als seus companys de grup felicitant-se per l’acord assolit amb el PSOE després d’un dels intents de renovació. Els hi venia com un triomf que el magistrat Manuel Marchena seria el nou president i assegurava que, amb la majoria d’onze vocals, el PP podia seguir “controlant la Sala Segona des de darrere”, això és la Sala Penal, única competent per enjudiciar diputats, senadors i membres del govern espanyol. De fet, abans no transcendís aquest vergonyós missatge ja era de domini públic qui seria el president del CGPJ quan encara no havien votat els vint vocals que l’havien d’escollir. Es comenta sol.
La falta d’acord entre els dos grans partits permet mantenir una majoria caducada en el consell, que no respon al pluralisme polític actual, però això no impedeix que segueixin fent nomenaments de magistrats del Tribunal Suprem, a més de presidents d’altres instàncies que ocuparan els seus càrrecs el pròxim lustre. Potser per això, amb qualsevol pretext, el Partit Popular segueix bloquejant la renovació del CGPJ, conscient que en qualsevol canvi de cromos aconseguirà un resultat pitjor que el que ara reté.
Amb el comprensible propòsit de superar aquest bloqueig, el Govern de PSOE i Podem ha plantejat una reforma legal que permeti triar els vocals del CGPJ per majoria absoluta si abans ha fracassat la consecució de les tres cinquenes parts. Aquesta proposta, ara congelada, ha rebut multitud de crítiques de tot arreu i de tots els sectors. Fins i tot des de la Comissió Europea s’ha demanat que es redueixi la influència del poder legislatiu i executiu sobre el judicial, reiterant els recurrents avisos procedents del Consell d’Europa.
La confiança dels ciutadans en la independència judicial està sota mínims i, a la vista de la seva actuació, no sembla que això preocupi massa als dos grans partits, que prefereixen seguir canviant cromos.
El PP bloqueja la renovació del CGPJ, conscient que en qualsevol canvi de cromos obtindrà un resultat pitjor