L’or de Moscou

La impunitat aconsegueix miracles. Quan, des d’àmbits tan rellevants com els estaments policials i/o els judicials, s’abusa dels mètodes, al·lucinen els arguments o es recargola la llei, i no passa mai res, la conclusió és inapel·lable: aquests estaments poden forçar encara més els límits, fins al deliri, perquè són impunes a la raó, a la crítica i, pitjor encara, a les lògiques conseqüències professionals que haurien de patir.

D’aquí, d’aquesta permanent impunitat, sorgeixen els miracles en forma de sentències abusives, prèviament facilitades per instruccions paranormals que, malgrat el surrealisme argumental, es mantenen inapel·lables al sentit comú. I en aquesta cort dels miracles regna, amb desimboltura castrense, aquest ínclit tinent coronel de desbocada vida tuitaire que comanda el valent exèrcit de caçadors de separatistes. Baena és el rei del mambo perquè, fins i tot quedant totalment nu davant l’Audiència –després de demostrar-se la falsedat del seu argumentari per condemnar el major Trapero i tota la cúpula dels Mossos–, continua exercint un poder omnipresent, verbigràcia d’un Estat en les ombres, que mana més enllà de polítics i parlaments i que imposa la seva pròpia agenda política. Només des de la impunitat –i la més absoluta

Amb els separatistes i els russos, només els falten els jueus

i els maçons

falta de sentit del ridícul– es pot armar el relat que ha portat a la detenció de 21 persones rellevants del moviment sobiranista. La narració no podria arribar mai a tenir la categoria d’una novel·la, perquè fins i tot en la ficció (com bé va demostrar Unamuno a Niebla) és necessària una certa coherència argumental.

Però la mínima versemblança no és una condició imprescindible per perseguir, detenir, enjudiciar i finalment sentenciar els independentistes, amb especial interès en aquells que tenen rellevància social. Per dinamitar el moviment independentista, tot s’hi val. Per això poden barrejar-se els tsunamis amb Julian Assange, i tots dos amb milers de soldats russos, avions muntats a Catalunya durant la Guerra Civil i una situació que hauria desencadenat “un conflicte armat a l’Estat amb un incert nombre de víctimes mortals”. És a dir que els amics Vendrell, Madí, Alay, Soler, etcètera, no serien ciutadans democràtics compromesos amb la causa catalana, sinó l’embrió d’un generalat armat, vinculat a l’or de Moscou. I a sobre, tot aquest deliri amb el fermall d’anomenar Vólhov l’operació, en aberrant homenatge als pronazis de la División Azul. Ja tenen els separatistes i els russos, només els falten els jueus i els maçons, i tanquen el cercle. Franquisme de nou encuny? Franquisme etern.