Ni la memòria és el que era

No em costa gens entendre la reacció, a mig camí entre la nosa i el tedi, que tenen moltes persones quan es planteja la qüestió de la memòria. La major part d’elles es veuen venir l’enfilall de tòpics que sol acompanyar el simple plantejament de la qüestió. Hi hauria, d’una banda, els tòpics positius, els que reiteren el caràcter pràcticament salvífic de l’evocació del passat, entesa com l’antídot més eficaç davant els mals del present, d’entre els quals un dels més destacats és el que a Rafael Sánchez Ferlosio li agradava denominar onfaloscopia o pràctica de mirar-se el melic. De l’altra banda, el tòpic més gran que d’altres manegen per desactivar unes expectatives tan desmesurades és l’afirmació que la memòria és interessada, afirmació de la qual es dedueix que no pot ser objectiva i que, en conseqüència, no pot aspirar a constituir una font de coneixement veraç, presumptament tan necessària.

És probable que en els dos llocs comuns hi hagi una part de veritat, la qual cosa no ens hauria d’abocar ni a desestimar completament el valor d’aquesta facultat ni a buscar un artificiós i presumptament equilibrat terme mitjà, en aquest cas de difícil localització ja que, per poc que s’hi pensi, els dos tòpics es neutralitzen mútuament. En canvi, pot resultar-nos de més profit introduir la idea que la memòria es diu de moltes maneres, idea de la qual es desprèn una primera constatació: tractar-les totes com si fossin una de sola, i la mateixa només pot ser una font de confusió.

Acceptar aquesta premissa potser ens assenyala el camí pel qual convé transitar. El primer pas que caldria fer llavors és ordenar d’alguna manera la referida pluralitat de memòries. Per a aquesta tasca pot resultar-nos d’utilitat distingir dues grans formes de fer ús de la memòria o, si es prefereix, dues grans funcions d’aquesta, la teòrica i la pràctica. Per definir-les sumàriament, diríem que la primera és l’autoconeixement, i la segona, evitar la repetició d’errors, i totes dues resulten de transcendental importància.

Pel que fa a la consideració de la memòria com a proveïdora d’autoconeixement, cal dir que està lluny de ser concloent. No només perquè la psicologia ha demostrat l’existència de falsos records, és a dir, de records induïts que no es corresponen amb una experiència real del subjecte o perquè, donant curs a la imaginació, puguem pensar que en un futur no gaire llunyà el poder (a la manera de Blade runner) podria manipular el cervell dels individus per injectar-hi, amb els propòsits més variats, records artificials. El motiu per dubtar de l’autoritat autoconstituent dels nostres propis records és més de fons.

I és que, en última instància, com sabem, l’únic record que refereix de manera immediata una experiència del subjecte és el primer que es té. Tots els que el segueixen són records de l’immediatament anterior, cosa que significa que el que ha passat realment s’allunya de manera inexorable de la consciència del seu protagonista. A tots ens ha passat que, a l’evocar moltes vegades una mateixa situació, acabem tenint la sensació que amb prou feines aconseguim portar al present un lleu rastre del que hem viscut i que no estem fent cap altra cosa que repetir les paraules que la primera vegada que recordem sí que el descrivien.

Pel que fa a la funció pràctica de la memòria, es troba directament connectada amb una instància molt qüestionada avui. Em refereixo a la del propi jo. En efecte, vivim en una època caracteritzada precisament per la debilitat d’aquest jo. No només en el pla abstracte, sinó també en el més material, per tot arreu es commina els individus a una màxima plasticitat, que es presenta com a requisit indispensable per acomodar-se als canvis accelerats de tota mena que semblen caracteritzar el nostre present. Un no s’ha d’aferrar a una identitat determinada, se’ns insta a tot arreu, sinó que el que convé per sobreviure és convertir la pròpia existència en una successió de jos, d’acord amb les variables circumstàncies en què ens trobem.

En aquesta tessitura, el vell tòpic que cal conèixer el passat per no repetir-ne els errors resulta de difícil aplicació. Perquè, continuant amb l’esmentada lògica, cada un dels múltiples jos que hauríem trobat aprendria una cosa diferent d’allò viscut pel mateix individu, segons la identitat que aquest hagués assumit en cada moment. O, gairebé amb les mateixes paraules: un subjecte al qual els accelerats canvis socials l’obliguen a reinventar-se cada poc temps, això és, a tornar a construir-se una nova identitat, en quin moment del seu passat es reconeixerà?, quina de les seves etapes anteriors considerarà digna d’enyorança?, li generaran una absoluta estranyesa aquells episodis o experiències viscudes que ja no tinguin res a veure amb el seu jo present? Decididament, ni tan sols la memòria no és el que era. Si alguna vegada va ser el que ens deien que era, esclar.

El vell tòpic que cal conèixer el passat per no repetir-ne els errors resulta de difícil aplicació

catedràtic de Filosofia a la UB. Acaba de publicar (Taurus)

BROOKS KRAFT / GETTY